Calor històrica a Seattle

Feia molts anys que no es recordaven temperatures tan altes a l'estat de Washington i el pitjor encara no ha arribat. Els termòmetres freguen els 100 graus Fahrenheit, és a dir gairebé 40 graus Celsius. L'aire és espès i la transpiració humana es fa insuportable als ascensors i als autobusos. Aquesta sensació d'humitat disparada m'ha traslladat a quan em tocava passar els estius a Barcelona. Però a Seattle això no és habitual. Aquesta ciutat està acostumada a la pluja i a les baixes temperatures!

Ahir vaig anar a tornar el cotxe de lloguer. Bé, el segon perquè el primer es va quedar al Canadà. Em vaig desempellegar del Chevrolet Equinox amb matrícula de Nou Mèxic que em va portar des de la British Columbia fins a la costa del Pacífic del nord-oest dels Estats Units. Em pensava que em muntarien un numeret amb el tema de l'accident i res de res. Ans el contrari. He estat jo qui els ho ha hagut de recordar. Em van dir que no m'he d'amoinar per res perquè l'assegurança ho cobreix tot. Quan ja havia sortit de l'oficina, alguna cosa m'hi va fer tornar a entrar. "Ja li he dit que no s'ha d'amoinar. Ni tan sols ho hauria de fer si vostè hagués tingut la culpa de l'accident!". En fí, aquella dona m'ho va dir tan convençuda que me la vaig haver de creure.

Un cop han quedat enrere les aventures i les desventures a la carretera (8.000 quilòmetres de seguida estan dits!), he retornat a l'exploració urbana. Seattle no és ni Chicago ni molt menys Nova York, però potser seria comparable a Boston. Sembla una ciutat amable, tot i que té els seus defectes. Per exemple, el transport públic. Aquí tot és a base d'autobusos i troleys i, com passa a tot arreu, cal un màster per familiaritzar-se amb el seu funcionament. De fet, a cada lloc funciona diferent el tema del transport públic.

Recordo que a Chicago només podies pagar dins l'autobús amb bitllets de dòlar. A Calgary (Canadà) és impossible comprar el bitllet a l'autobús, però encara és més difícil trobar un establiment que vengui bitllets. Això t'obliga o bé a no pagar dient-li al conductor que et sap molt de greu, però que no has pogut comprar cap bitllet o a conèixer algú a la parada d'autobús i que t'acabi pagant el viatge. A mi em passar això últim al trajecte d'anada i la primera opció a la tornada. L'endemà, però, ja vaig pagar. A Seattle encara ha estat més divertit perquè el conductor de l'autobús m'ha dit que no li pagués fins que baixés.

L'anècdota del dia d'ahir va ser quan entre la cinquena avinguda i el carrer Pine, dues noies em van demanar si em faria res que m'utilitzessin com a model per a les seves classes de perruqueria. Primer vaig pensar que no estava per romanços, però aleshores em va passar pel cap que potser seria una bona manera de fugir de la calor una estona. Vaig demanar en què consistiria l'experiment exactament i em van dir que volien fer una prova amb colors. Vaig dir que ni parlar-ne, que a mi ja m'està bé el color del meu cabell.

Em van dir que només es tractava de donar-hi més llum que no farien res excèntric. Al cap de dues hores em vaig plantar a l'adreça que m'havien donat. Un centre de perruqueria espectacular, ultramodern, amb disc-jockey inclòs. Em van oferir cafè, aigua, el que vulgués. El lloc era gegant. Al cap d'un moment professor i alumnes estaven al meu voltant estudiant què podien fer. Em van mostrar un catàleg i vaig escollir la tonalitat més semblant al meu color natural. El resultat és imperceptible, cosa que ja m'està bé, i l'anècdota va ser prou interessant. Mentre em pintaven el cap em vaig poder connectar a internet i tot. I el més important: vaig oblidar-me de la calor per una bona estona.