De Baltimore (Maryland) a Chicago (Illinois) passant per Berlin (Ohio)

Per on es comença un post que pretén explicar un recorregut de més de mil km? S'amuntega la feina a base de bé perquè els darrers dies han estat intensos. Ara ja sóc "on the road". Els de la companyia de lloguer em van col.locar un Hyundai Sonata, un vehicle gros. Prou sòlid com per poder anar de Washington DC a Seattle sense ensurts. De moment, fins a Chicago tot ha rutllat sense problemes.

Reconec que estic acostumat a apretar més l'accelerador a les autopistes europees. Aquí la velocitat màxima permesa que he vist és de 70 milles per hora, és a dir uns 130km/h, però només ho he vist en alguns trams de l'estat d'Indiana. Suposo que depèn més de l'autopista que de l'estat. Quan encara conduia per Ohio, dos State Trooper (la policia de l'estat federat) em van avançar a tota velocitat i amb les sirenes posades. Al cap d'una estona va aparèixer una columna de fum a molta distància. Vaig pensar que es tractaria de l'accident cap al qual es dirigien els vehicles policials. Al cap d'una estona vaig veure un dels dos vehicles a un costat de l'autopista en flames. Està clar que aquell State Trooper no va poder acabar la missió. La policia (una dona) no havia patit cap mal perquè estava fora del vehicle sencera.


Tantes hores sol al cotxe em serveixen per analitzar a fons l'espectre radiofònic nord-americà. La ràdio pública nacional (National Public Radio) és envejable. També ho són molts canals de música especialitzats. N'he trobat de rock que són espectaculars. També impacten els canals cristians. La religió juga un paper determinant als Estats Units. Només cal fer una mica de zàping a qualsevol hora per trobar un sermonet a la ràdio. No negaré que fa una certa por veure com injecten religió a totes hores. Molts cotxes duen adhesius religiosos o que barregen la religió i la nació. El "God bless America" és el més habitual.

Però bé, tornem al principi del recorregut. Abans d'anar a recollir el cotxe, encara vaig fer unes quantes coses amb el millor corresponsal que la ràdio pública nacional de Catalunya pot tenir als Estats Units d'Amèrica.

El Xavi em va portar a Baltimore, una ciutat portuària de l'estat de Maryland. No és una ciutat qualsevol. És la city dels "Orioles", l'equip de beisbol que porta el meu nom! Em va fer tanta gràcia que no vaig poder-me estar de comprar-me'n una semarreta i una gorra. El símbol de l'equip és un oriol, un ocellet amb la panxa ataronjada. Ara quan els americans em pregunten pel nom, els dic "my name is Oriol, like the Baltimore Orioles!" i de seguida ho capten. Aquí ningú se'n diu d'Oriol, però sí que en tenen d'Oriols. Potser sembla una bajanada, però em va fer gràcia tot plegat.

El que més pesa a Baltimore, però, no són els Orioles, sinó un dels grans de la literatura nord-americana: Edgar Alan Poe. Tot i que "el mestre del macabre" va néixer a Boston, va viure a Baltimore i també hi va morir amb tan sols quaranta anys. Poe va ser, com tants altres genis, bastant desgraciat en vida. Es va casar amb una cosina seva de només 13 anys que va morir al cap de poc temps. La casa on va viure a Baltimore ha quedat situada enmig d'un barri baix de la ciutat. Un barri negre i pobre. La pobresa i la raça encara van lligats de la mà. Mig any d'Obama no és suficient per canviar certes coses...

A la casa de Poe hi arriben quatre turistes, els més interessats en la matèria. A la cantonada hi ha permanentment un cotxe de policia amb els llums encesos, suposo que com a mesura dissuassòria de cara als que puguin tenir la temptació d'assaltar els turistes. La visita és certament interessant. En les condicions que vivia, ja té mèrit que Poe fos capaç de trobar l'estona per plasmar la inspiració sobre el paper.

De l'estat de Maryland me n'enduc molts bons records i ganes de tornar-hi. El vaig creuar quan vaig iniciar el llarg camí fins a Chicago en el "meu" cotxe koreà amb matrícula de Virginia. Deixant Maryland vaig entrar a West Virginia, vaig fer un tram per Pennsylvania i després ja vaig entrar a Ohio. L'objectiu era un petit poble anomenat Sugarcreek, situat en territori Amish.


Poc després de deixar l'autopista que em va dur fins allà, ja vaig començar a olorar que havia entrat en una dimensió desconeguda. No vaig tardar gaire a veure'ls. Homes amb barba llarga, sense bigoti, amb barret, pantalons amb tirants de color negre i camisa blanca. Dones amb vestits llisos i amb còfia. Alguns dalt d'un carro de color negre fúnebre tirat per un cavall. D'altres a peu i arrossegant un carret de fusta amb tres o quatre criatures vestides de diumenge a dins. Eren els Amish. Ja els havia trobat! "Welcome to the Swiss Valley" es podia llegir en un cartell enorme.

En un altre s'hi llegia "Christ is the answer". El món dels Amish, un món de senzillesa i de religió, molta religió. Un món que pot semblar idíl.lic, però que és extramament rígid. Els Amish són luterans germànics que van immigrar als Estats Units a finals del segle XVII i que van decidir no evolucionar amb la resta del món. Viuen com ho feien aleshores i no accepten ni l'electricitat, ni el telèfon a casa seva. Tenen escoles pròpies i només trepitgen un hospital en un cas de vida o mort.

Són autosuficients, però no poden evitar algunes contradiccions perquè és molt difícil viure completament aillat del món exterior. El turisme, per exemple, s'ha convertit en una font d'ingressos vital per a ells. Vaig visitar una casa Amish i vaig poder parlar en alemany amb alguns d'ells. Es tracta d'un dialecte de l'alemany anomenat "Pennsylvanian Dutch" (encara que pugui confondre's amb el "dutch" que en anglès significa "holandès", es tracta de l'alemany, però en comptes d'anomenar-lo "german" el van anomenar "dutch", és a dir "deutsch"). Molt interessant. L'alemany és com una llengua sagrada per a ells perquè utilitzen la Bíblia en aquesta llengua.


La comunitat Amish està escampada per diversos estats dels EUA, però Ohio i Pennsylvania són els que tenen més presència d'Amish o Mennonites, que són una escissió de la mateixa comunitat, un pèl més estrictes encara. Al Holmes County hi ha un poble anomenat Berlin i, és clar, vaig desviar-me per anar-lo a veure. Berlin són rengleres de cases a banda i banda de carretera, la majoria de mobles de manufactura Amish ("Amish forniture"). Aquí tot tenia un aire alsacià i/o suís. A més, els pobladors ja van triar l'indret a consciència perquè els paisatges que el conformen recorden a aquella part d'Europa: camps verds i ondulats, tot i que els seus turons no es poden comparar amb els Alps.

I dels Amish cap a Chicago, des d'on escric aquestes línies. Aquí estic instal.lat en un international youth hostel. Un lloc força tirat, però econòmic. Ja he pujat a la torre "Hancock" amb "l'ascensor més ràpid de Nord-Amèrica"; 94 plantes en 40 segons. Des de l'observatori he vist una ciutat immensa que s'extèn als peus del llac Michigan, un llac tan gran que sembla un mar. És gairebé impossible veure l'altra ribera. Ara miraré de pujar a un altre gratacels, la torre Sears que de fet és la més alta.

I el que doni de sí la resta del dia ja ho explicaré més endavant. De moment, avanço que demà al matí deixaré Illinois en direcció a Nebraska. Això vol dir que hauré de creuar tot l'estat d'Iowa. Són moltes milles per endavant. Ja penjaré fotos en un altre moment.