A punt d'arribar als 6.000km des de Calgary, Alberta, Canadà

Ho havia de fer. Em resultava irresistible. Tenia la frontera a tocar i l'havia de creuar. Calia fer honor al nom d'aquest bloc! Avui dormiré al Canadà i ho faré en un llit. En tot el viatge no havia estat tan cansat com avui. La nit passada vaig aconseguir dormir més del que em pensava però evidentment no he dormit d'una tirada tombat al seient del copilot del cotxe (no hi ha ni els pedals ni el volant que fan molta nosa per dormir).

Avui el dia ha estat forca llarg i els darrers quilòmetres fins a Calgary han estat durs. He hagut d'esforcar-me bastant per mantenir el tipus en una altre trajecte rectilini. L'invent del "cruise" per mantenir la velocitat fixa és molt pràctic, però és que entre això i les rectes de desenes i desenes de quilòmetres, et converteixes en un conductor passiu... sort de la ràdio! Quin gran invent. I sort de la música (Xavi, gràcies pels cd's!).

He creuat la "international border line" per un pas de muntanya del mateix Glacier. Sortint dels EUA, ja t'avisen amb un cartell que "no t'aturis". Els canadencs ho fan. Un policiam'ha fet les preguntes de torn: "què ve a fer al Canadà? Quants dies s'hi estarà? D'on ha tret un cotxe amb matrícula de Virginia? Quan l'ha de tornar? Porta armes? Productes químics? Fusta? (els preocupa la fusta per qüestions de contaminació medioambiental) Més de 10.000 dòlars en metàl.lic?" Un cop superat l'interrogatori s'ha endut el meu passaport per posar-hi el segell. L'home no s'aclarava; el meu passaport està expedit a Berlín, al segell d'entrada als EUA hi consta que vaig arribar-hi des de Frankfurt i li he dit que vivia a Barcelona perquè si li arribo a endosar el tema de Brussel.les potser ara estaria escrivint des d'Idaho i m'hauria sabut greu...

Un cop en territori canadenc he hagut de tornar a canviar el xip: les milles tornen a ser quilòmetres a l'europea i per tant les distàncies i les velocitats les indiquen en quilòmetres. A les autopistes et deixen anar a 110 i a les carreteres a 70, com a mínim pels trams que he fet a la província d'Alberta. Una cosa que em crida l'atenció a les carreteres d'aquest país és el fet que els vehicles no duen matrícula al davant. Demà intentaré preguntar a algun policia si no les troben a faltar. Suposo que els facilitaria la feina que els cotxes també es puguessin identificar per davant.

De les carreteres dels EUA, en canvi, m'han cridat l'atenció diverses coses que fa dies que vull escriure. La primera és la no obligatorietat del casc. La major part de motoristes porten, com a molt, un mocador lligat al cap. Alguns un casc que sembla més una gorra que una altra cosa i molt pocs duen casc integral. També m'ha cridat l'atenció els advertiments: "atropellar un treballador són 14 anys a la presó", "infraccions en zones en obres tenen el doble de penalització", etc. Més coses. Molts vehicles avancen per la dreta perquè molts d'altres no es posen a la dreta tot i que van més lents que la resta. Suposo que és per això que sovint uns cartells recorden al personal que va lent que utilitzin el carril de la dreta.

Parlant de trànsit, aprofito per deixar constància de la meva primera multa de trànsit als Estats Units. Tot va ocórrer abans d'ahir a Montana. Em dirigia a la ciutat d'Helena (la capital de l'estat), una ciutat amb només vint-i-cinc mil habitants! Un State Trooper em va detenir per excés de velocitat. Eren quarts de quatre de la tarda, queia un sol espatarrant i la carretera que em duia cap a Helena passant per Townsend era tan recta com deserta. L'efecte mirall a l'horitzó em va cridar l'atenció i vaig tardar a adonar-me que tenia un cotxe de policia fent-me llums al darrere. De fet, semblava una discoteca mòbil; llums blaus, vermells i blancs.

Em vaig atabalar una mica perquè no sabia on carai aturar-me. Vaig posar l'intermitent per a que aquell representant de la llei veiés que m'havia adonat de la seva presència. Vaig anar reduint la velocitat i em vaig aturar al marge de la carretera. "Do you want to spend the night in jail?", aquesta és la pregunta que va haver d'escoltar un bon amic en una situació semblant. Vaig comencar a preparar la millor de les meves cares de penediment.

El trooper Marvin Reddick va sortir del seu vehicle, es va atansar fins la meva finestra i em va saludar amablement. "Ja sap que anava més ràpid del permès?". "Ho dedueixo perquè m'ha aturat", li vaig dir i vaig afegir que segurament havia confós els quilòmetres amb les milles (no va colar, és clar). "Anava onze milles per damunt del permès i això és una infracció que a l'estat de Montana podem solucionar amb 40 dòlars. Li sembla un bon tracte?", em va dir. Li vaig dir que és clar que em semblava un bon tracte.

Em va proposar pagar-ho en efectiu, amb Visa o esperar que m'enviessin la multa. Vaig pensar que millor deixar-ho tot enllestit tenint en compte les circumstàncies. Li vaig donar els 40 dòlars i em va dir que de seguida em portava el rebut, que no em pensés el que es pensa la gent, que se'ls queda per a ell. El trooper Reddick em va confessar que pescava els conductors quan baixaven de la Interestate perquè acostumen a mantenir la velocitat un cop són a la Highway. Els polis tenen el cotxe amagat en un camí i quan et clitxen, surten darrere teu.

Val a dir que a Montana hi ha una sensibilització especial amb la seguretat viària, probablement per la perillositat de les seves carreteres de muntanya. Tant aquí com a Idaho unes creus blanques indiquen els indrets on s'han produit accidents mortals i la quantitat de creus que et vas trobant fan esgarrifar.

Un cop acabada la meva contribució a les arques públiques d'un estat que presumeix de tenir "el cel més gran", el senyor Reddick em va dir que tenia enveja perquè segurament jo ja havia vist més del seu país en tres setmanes que ell en tota la seva vida... Li vaig dir que no s'amoinés, que ni jo mateix m'acabava de creure que ja portava cinc-mil quilòmetres recorreguts per un país apassionant.

Tornant al present, és a dir al Canadà, demà al matí acabaré d'explorar Calgary, una ciutat que a les cinc de la tarda està deserta com he pogut comprovar avui. Ara que dic això, no us creureu què m'he trobat enmig d'aquesta "ciutat morta"! Una convenció d'indis canadencs! Suposo que haver invocat els esperits indígens a través del bloc té les seves conseqüències perquè fa dies que tinc els indis per una banda o una altra. I poca broma. La convenció de "First Nations" com ells anomenen les seves tribus no era una cosa qualsevol. Havien de decidir qui seria el "gran cap" per representar els interessos dels indis canadencs davant el govern del país.

No tinc esma per continuar escrivint, tot i que tinc mil coses per escriure. I molt menys per penjar fotos. Ho hauré de fer en retrospectiva per variar...