Salem o el negoci de les bruixes

He marxat de Boston i rodalies amb un record força positiu. Per començar l'estança a la residència de la Berkeley Street no ha estat pas tan malament. L'esmorzar era prou divertit entre els ous a la carta i la màquina per fer-se els gaufres. Dimecres al matí vaig aprofitar per fer una escapada a Salem, localitat famosa per la seva cruel relació amb la bruixeria.

Al segle XVII van penjar diverses dones acusades de bruixeria i van tancar i torturar centenars de persones sospitoses de tenir relacions amb el món de la màgia. La llegenda de les bruixes de Salem està basada en fets reals.

Un pastor (en el sentit religiós de la paraula) acabat d'arribar amb la seva família i la seva criada, original de les Barbados, va decidir començar una nova vida a Salem. La criada entretenia les nenes explicant històries de màgia i bruixeria i aquestes les van arribar a interioritzar tant que van començar a alterar el seu comportament. De seguida va córrer la veu que estaven embruixades. Allò va fer embogir la gent que de sobte veia bruixeria per tot arreu. Molta gent va acabar penjant d'una soga. Anys més tard, les autoritats de Salem reconeixerien que es van equivocar i avui el poble és un monument a les bruixes.

La veritat és que hi ha un cert abús del tema. Salem viu de les bruixes. A cada cantonada hi ha una botiga de carabasses, barrets o escombres de bruixa. Salons on et llencen les cartes del tarot, et llegeixen el palmell de la mà o preveuen el teu futur mirant una bola de cristall. Museus a dojo. El museu dels fantasmes, el museu de les fotografies de fantasmes, el museu de les bruixes (és clar!), el museu de cera, etc. I fins i tot petites obres de teatre que reprodueixen el judici sumaríssim al qual van sotmetre aquelles dones que van ser condemnades a la forca.

El trajecte entre Boston i Salem es pot cobrir en autobús, en tren o en ferry. Vaig optar per aquesta última opció, però crec que em vaig equivocar. La mar no estava gens calmada i l'embarcació de la companyia “Salem Ferry” no era gaire gran. 55 minuts de muntanyes russes. No recordava haver-me marejat mai tant. Suposo que són símptomes de que els anys no perdonen, però he de reconèixer que va valer la pena poder veure la costa des del mar i les nombroses illes que s'extenen davant de Boston.

De tornada a Boston vaig fer una volta pel barri italià, però vaig desistir de sopar en un dels seus nombrosos restaurants perquè estaven tan plens que alguns tenien cua per entrar. La curiositat és que tots tenien aspecte de ser força refinats, és a dir res de pizzeries barates i a mi em sabia greu anar a sopar tot sol en un lloc tan selecte. Això per no parlar del meu aspecte aquell vespre; sense afeitar, amb semarreta i amb cara d'haver estat tot el dia d'excursió per Salem, embruixat i marejat per partida doble perquè el trajecte de tornada va ser encara pitjor.

Vaig tornar a creuar Boston de punta a punta amb la temptació de menjar alguna cosa en algun xinès de la immensa Chinatown, però finalment em vaig decantar per una taverna anomenada “Jacob Wirth”.

Es tracta d'un local absolutament recomanable. Em recordava una mica a un casal municipal de qualsevol poble de Catalunya. Una gran sala amb taules situades a diferents nivells i una decoració rústica. Entre les cerveses, a banda de les locals (IPA, Samuel Adams, etc) hi havia un interessant assortit de cerveses europees, bàsicament belgues i alemanyes. Sortint de la taverna tenia l'opció d'anar a veure un concert de “trash metal” per set euros. Un estudiant em va mirar de convèncer per veure la banda del seu amic amb l'argument que es tractava dels nous “Black Sabbath” i fins i tot me'n va donar el link a “myspace”. La temptació hi era, però el cansament era superior.