Boston, Massachusetts

Fins ara no puc pas dir que Boston m'hagi rebut amb els braços ben oberts. Una pluja intensa i persistent m'ha acompanyat durant tot el dia i m'he hagut de rendir aixoplugant-me en un Starbucks per evitar mals majors. Ara escric amb vistes a la Summer Street.
Des de la South Station fins a la Berkeley Street, on estic allotjat, vaig tornar a fer una bona caminada amb la motxilla a l'esquena. Vaig creuar el Chinatown de Boston de punta a punta.



No es pot comparar amb el de Nova York, però déu n'hi do! Fins i tot tenen una porta pròpia d'entrada a la "town". Aquests xinesos són el que no hi ha!

Ahir al vespre, després d'instal.lar-me a la residència on dormiré fins dijous, vaig anar a fer una cervesa al famós bar de la sèrie "Cheers".

Vaig seure a la mateixa barra rectangular que servia de set a la sèrie. De fons tenien posat un cd dels Smashing Pumpkins. Feia anys que no els escoltava! Reconec que vaig anar a parar al local de la Beacon Street 84 perquè apareix anunciat a totes les guies, però també confesso que mai vaig seguir aquesta sèrie "de culte".

Demano disculpes als més afèrrims seguidors. En part, em va saber greu perquè no em vaig emocionar gaire quan em van servir una gerra d´I.P.A., una marca local segons em va confirmar el cambrer.

El lloc on estic hospedat no és gaire agradable. L'habitació és rància a més no poder. El llit és més propi de la cel.la d'una presó (no és que n'hagi vist gaires, però ja ens entenem) que no pas d'un hotel/hostal. En fí, que he anat a parar a un veritable "antro". Del sostre de l'habitacle en penja un ventilador ronyós. Evidentment no hi ha tv. El Jane de Nova York era pur luxe al costat d'això, és clar que també estem parlant de la meitat de preu. Això sí, el wifi funciona collonudament a tot l'hotel.

Al passadís he vist una porta misteriosa entreoberta. A dins hi ha un locutori telefònic d'un metre quadrat! I tot plegat té el pretenciós nom de "The Berkeley Residence", en honor al carrer on està situat que al seu temps està dedicat a l'eminència local. Probablement havia estat una residència d'estudiants, ara reciclada en "hostel" i allotjament social. Això sembla una cosa molt habitual als EUA; residències econòmiques que donen sostre a gent que no en té. S'hi veu molta gent del país que no tenen aspecte d'estar fent el turista precisament. Gent demacrada. Ahir a la nit, per exemple, vaig entrar a la sala de tv. En un televisor s'hi veia un partit de beisbol i a la sala mig fosca hi havia tres adults asseguts en butaques atrotinades i dormint a plaer. Recordeu la sala de jocs de la pel.lícula "Algú va volar sobre el niu del cucut" del Jack Nickolson? Doncs igual.

Fins i tot la senyora que em va atendre quan vaig fer el check-in feia por, pobreta. Sense dents, pàlida (sense sang?) i sense esma, em va donar les instruccions. Em va donar una tovallola a canvi de tres dòlars que em va prometre que em tornaria quan retornés la tovallola. Aquella germana de la caritat em va arribar a fer la conyeta que encara que ho semblés, ella no sempre era a la recepció i que si tornava més tard de les nou de la nit, hauria de trucar a un timbre per poder entrar a l'edifici. He d'esbrinar què s'amaga al darrere d'aquesta residència tan misteriosa que m'ha cobrat l'estança a través d'una "fundació sense ànim de lucre".

La zona sanitària és espantosa. Els lavabos són d'aquells on les portes no toquen ni al terra ni al sostre, és a dir que encara que no vulguis veus les sabates i els pantalons del paio del costat. Les portes són d'un color verd-hospital i els passadissos tenen un color groguenc. A la planta menys 1 hi ha el menjador. Sí, l'esmorzar està inclòs! És com un menjador d'escola. Passes amb la safata i un cuiner-cambrer et pregunta com vols que et faci els ous. Això m'ha agradat. També hi ha una màquina per fer-te tu mateix un "gaufre".