Les últimes hores a Nova York

Aprofito el viatge a Boston per deixar sobre “el paper” les últimes impressions de Nova York. He pogut deixar la motxilla en un servei d'equipatges de la Penn Station a canvi de 4$. M'he tret un bon pes del damunt, concretament disset quilos. Quin plaer! Disposava de dues hores i mitja per rondar per la Vuitena i la Setena avingudes, aquella part de Nova York més frenètica, molt diferent del Village, TriBeCa o el SoHo. Aquí, al cor de la city, el trànsit és una autèntica bogeria i els rius de gent són impressionants. No t'hi pots encantar perquè et poden escombrar com si fossis una formiga.


Els ulls es tornen bojos. Veus escenes per tot arreu. A cada metre et creues amb un personatge sorprenent. Has de forçar les cervicals per veure el capdamunt dels edificis i has d'estar molt atent a les teves pertinences perquè això és una selva de ciment i emissions de CO2 amb tot tipus d'espècies humanes i, potser, també extraterrestres. En una cantonada han muntat una mena d'Speaker's Corner. Dalt d'un escenari que sembla un ring de boxa, parelles d'estudiants protagonitzen duels orals sobre un tema. Una emissora de ràdio esponsoritza l'oratòria. Primer enxampo un debat sobre què és millor, si Facebook o Twitter. S'acaben imposant els arguments del defensor del Facebook.


El segon debat encara és més trascendent: pits artificials o naturals. Una noia d'arrels asiàtiques defensa els pits tal com els ha creat la mare natura i un noi d'arrels hispanes defensa els pits corregits pel bisturí. L'argument del noi era “si els pots tocar, també són reals”. M'ha fet pensar en el pintor surrealista belga, René Magritte, i el seu quadre “Això no és una pipa”. Al quadre s'hi veu una pipa, però, si no te la pots fumar, ja no és una pipa, només et sembla que estàs veient una pipa., deia Magritte. Malauradament no m'he pogut esperar a conèixer el desenllaç del debat. Però veient la reacció del públic quan l'hispà ha fet pujar a l'escenari la seva amiga Cynthia d'Ohio -una noia de figura esculpida i orgullosa dels seus generosos pits-, em puc imaginar què ha decidit el públic...

La foto és d'una botiga de reparació de calçat, no pas d'on m'he comprat les sabates, però m'ha semblat un local entranyable el d'aquest Tony

Abans de tornar cap a la Penn Station encara he tingut temps de comprar-me unes sabates. Una tasca pendent des de feia mesos i que els detestables horaris belgues m'impedien fer. M'he endinsat en una immensa botiga que oferia un 50% de descompte en la compra d'un segon parell de sabates i m'he fet amb unes sabates de Trekking (m'esperen moltes llargues passajades) i amb unes sabates d'estiu. La sensació de satisfacció ha estat absoluta, sobretot perquè odio anar de compres. En sortir de la botiga he llençat les sabates que duia atrotinades a les escombraries. I posats a gastar quartos he anat a dinar. Ho he fet en un self-service asiàtic que hi ha davant de l'estació. És força original; per 5$ et donen una safata amb cinc departaments i a mesura que vas passant per davant dels plats cuinats, vas dient què vols que t'hi posin. Quan tens els cinc departaments plens ja pots anar a buscar taula.

I aquest és el punt més interesssant. A la primera planta hi ha les taules. Totes plenes, però amb algun forat. L'avantatge d'anar sol és que et pots acoplar fàcilment en qualsevol forat. He demanat a un parell de senyores negres (negres de veritat, no descafeinades com l'Obama) si m'hi podia afegir i m'han dit que sí. Les tenia assegudes davant meu i fent veure que fotografiava el meu plat, les he enquadrat a l'objectiu de la càmera. És una manera de tenir els records de les cares que em vaig creuant en aquest viatge. Al cap d'una estona no m'he pogut estar de dona'ls-hi conversa. És que no ho puc evitar! Volia saber en quin coi d'idioma parlaven. Em semblava que era anglès barrejat amb alguna altra cosa. A Alemanya havia sentit barreges increibles entre l'alemany i llengües africanes i a Bèlgica no cal dir el resultat que surt de barrejar el francès amb les llengües originals dels immigrants procedents de l'antigues colònies.

M'han dit que eren originals de Jamaica i que parlaven “broken english” amb moltes paraules de “Patua” pel mig. M'he quedat més tranquil. Aleshores la senyora de la meva esquerra m'ha demanat d'on era jo. M'ha dit que coneixia Barcelona i que li agrada molt la ciutat. Ella era de Malàisia i s'estava cruspint uns pebrotets picants com qui es menja una maduixa. Les jamaicanes s'ho miraven al.lucinades i li han demanat si no ho trobava picant. Aleshores ha començat un intercanvi d'informació gastro-cultural molt interessant. Quan he marxat havien començat a intercanviar-se menjar i a tastar les unes del plat de les altres. He marxat perquè no podia perdre el tren de Boston.