Calor històrica a Seattle

Feia molts anys que no es recordaven temperatures tan altes a l'estat de Washington i el pitjor encara no ha arribat. Els termòmetres freguen els 100 graus Fahrenheit, és a dir gairebé 40 graus Celsius. L'aire és espès i la transpiració humana es fa insuportable als ascensors i als autobusos. Aquesta sensació d'humitat disparada m'ha traslladat a quan em tocava passar els estius a Barcelona. Però a Seattle això no és habitual. Aquesta ciutat està acostumada a la pluja i a les baixes temperatures!

Ahir vaig anar a tornar el cotxe de lloguer. Bé, el segon perquè el primer es va quedar al Canadà. Em vaig desempellegar del Chevrolet Equinox amb matrícula de Nou Mèxic que em va portar des de la British Columbia fins a la costa del Pacífic del nord-oest dels Estats Units. Em pensava que em muntarien un numeret amb el tema de l'accident i res de res. Ans el contrari. He estat jo qui els ho ha hagut de recordar. Em van dir que no m'he d'amoinar per res perquè l'assegurança ho cobreix tot. Quan ja havia sortit de l'oficina, alguna cosa m'hi va fer tornar a entrar. "Ja li he dit que no s'ha d'amoinar. Ni tan sols ho hauria de fer si vostè hagués tingut la culpa de l'accident!". En fí, aquella dona m'ho va dir tan convençuda que me la vaig haver de creure.

Un cop han quedat enrere les aventures i les desventures a la carretera (8.000 quilòmetres de seguida estan dits!), he retornat a l'exploració urbana. Seattle no és ni Chicago ni molt menys Nova York, però potser seria comparable a Boston. Sembla una ciutat amable, tot i que té els seus defectes. Per exemple, el transport públic. Aquí tot és a base d'autobusos i troleys i, com passa a tot arreu, cal un màster per familiaritzar-se amb el seu funcionament. De fet, a cada lloc funciona diferent el tema del transport públic.

Recordo que a Chicago només podies pagar dins l'autobús amb bitllets de dòlar. A Calgary (Canadà) és impossible comprar el bitllet a l'autobús, però encara és més difícil trobar un establiment que vengui bitllets. Això t'obliga o bé a no pagar dient-li al conductor que et sap molt de greu, però que no has pogut comprar cap bitllet o a conèixer algú a la parada d'autobús i que t'acabi pagant el viatge. A mi em passar això últim al trajecte d'anada i la primera opció a la tornada. L'endemà, però, ja vaig pagar. A Seattle encara ha estat més divertit perquè el conductor de l'autobús m'ha dit que no li pagués fins que baixés.

L'anècdota del dia d'ahir va ser quan entre la cinquena avinguda i el carrer Pine, dues noies em van demanar si em faria res que m'utilitzessin com a model per a les seves classes de perruqueria. Primer vaig pensar que no estava per romanços, però aleshores em va passar pel cap que potser seria una bona manera de fugir de la calor una estona. Vaig demanar en què consistiria l'experiment exactament i em van dir que volien fer una prova amb colors. Vaig dir que ni parlar-ne, que a mi ja m'està bé el color del meu cabell.

Em van dir que només es tractava de donar-hi més llum que no farien res excèntric. Al cap de dues hores em vaig plantar a l'adreça que m'havien donat. Un centre de perruqueria espectacular, ultramodern, amb disc-jockey inclòs. Em van oferir cafè, aigua, el que vulgués. El lloc era gegant. Al cap d'un moment professor i alumnes estaven al meu voltant estudiant què podien fer. Em van mostrar un catàleg i vaig escollir la tonalitat més semblant al meu color natural. El resultat és imperceptible, cosa que ja m'està bé, i l'anècdota va ser prou interessant. Mentre em pintaven el cap em vaig poder connectar a internet i tot. I el més important: vaig oblidar-me de la calor per una bona estona.

Un ensurt terrible

Divendres a primera hora de la tarda vaig tenir un accident de trànsit a la Intercanadian Highway. Una moto de gran cilindrada que venia en sentit contrari va girar a l'esquerra sense aturar-se en una intersecció i va xocar amb el meu cotxe. L'impacte va ser brutal. Vaig poder controlar el cotxe fins la cuneta, però el vehicle va quedar inservible. Vaig haver de sortir per la porta del copilot perquè la meva no es podia obrir.

No em vaig fer mal, però la motorista és a l'hospital. Per sort, la seva vida no corre perill. Com us podeu imaginar, ha estat una experiència molt dura, però que hauria pogut tenir conseqüències molt pitjors.

Tant els testimonis com la policia canadenca em van dir que estava molt clar que jo no tenia cap culpa en l'accident perquè circulava per la via principal. Un camioner que estava esperant per incorporar-se a la via principal per la dreta va veure tot la seqüència de l'accident i em va dir que la moto formava part d'un grup i s'havia quedat endarrerida. Els altres li van fer senyals que s'esperés per girar, però no ho va fer.

Suposo que és per això que em van deixar marxar. Però encara que no sigui responsable de l'accident estic molt preocupat per l'altra persona. Fins l'últim moment abans de tornar a entrar als Estats Units he estat intentant localitzar l'agent de policia que em va prendre declaració perquè és l'únic que està autoritzat a donar-me el nom de la motorista. No hi ha manera que el policia es posi al telèfon perquè estan desbordats entre accidents de trànsit i incendis forestals.

Ho continuaré intentant aquesta setmana des dels EUA i, si cal, també des d'Europa perquè m'agradaria poder transmetre la meva preocupació a aquella dona. Les primeres vint-i-quatre hores després de l'accident vaig passar-ho molt malament perquè no tenia cap informació sobre el seu estat.

L'endemà vaig passar per l'hospital on la van portar en primera instància, però sense el seu nom no em podien ajudar. Vaig optar per preguntar directament a les infermeres fins que una em va ajudar i va fer venir la superior. Aquesta em va dir que la vida de la motorista no corria perill però que l'havien traslladat a Vancouver per operar-la d'una cama. Avui he estat a Vancouver amb l'esperanca de rebre una trucada del policia per dir-me el nom de l'hospital on l'havien portat, però res de res. He estat a punt de fer un recorregut pels hospitals de la ciutat, però hauria estat buscar una agulla en un paller.

Durant tot el viatge no he parat de veure grups de motards per les carreteres tant dels Estats Units com del Canadà. Als EUA la majoria van ser casc, al Canadà és obligatori dur-lo (per sort!).

Suposo que entendreu la inactivitat del bloc. Tinc moltes coses per explicar i m'agradaria deixar-ne constància per completar el bloc ja que l'he engegat, però segurament ho deixaré per a més endavant. Els últims dies del viatge seran a Seattle, on tinc previst arribar aquest dilluns.

A punt d'arribar als 6.000km des de Calgary, Alberta, Canadà

Ho havia de fer. Em resultava irresistible. Tenia la frontera a tocar i l'havia de creuar. Calia fer honor al nom d'aquest bloc! Avui dormiré al Canadà i ho faré en un llit. En tot el viatge no havia estat tan cansat com avui. La nit passada vaig aconseguir dormir més del que em pensava però evidentment no he dormit d'una tirada tombat al seient del copilot del cotxe (no hi ha ni els pedals ni el volant que fan molta nosa per dormir).

Avui el dia ha estat forca llarg i els darrers quilòmetres fins a Calgary han estat durs. He hagut d'esforcar-me bastant per mantenir el tipus en una altre trajecte rectilini. L'invent del "cruise" per mantenir la velocitat fixa és molt pràctic, però és que entre això i les rectes de desenes i desenes de quilòmetres, et converteixes en un conductor passiu... sort de la ràdio! Quin gran invent. I sort de la música (Xavi, gràcies pels cd's!).

He creuat la "international border line" per un pas de muntanya del mateix Glacier. Sortint dels EUA, ja t'avisen amb un cartell que "no t'aturis". Els canadencs ho fan. Un policiam'ha fet les preguntes de torn: "què ve a fer al Canadà? Quants dies s'hi estarà? D'on ha tret un cotxe amb matrícula de Virginia? Quan l'ha de tornar? Porta armes? Productes químics? Fusta? (els preocupa la fusta per qüestions de contaminació medioambiental) Més de 10.000 dòlars en metàl.lic?" Un cop superat l'interrogatori s'ha endut el meu passaport per posar-hi el segell. L'home no s'aclarava; el meu passaport està expedit a Berlín, al segell d'entrada als EUA hi consta que vaig arribar-hi des de Frankfurt i li he dit que vivia a Barcelona perquè si li arribo a endosar el tema de Brussel.les potser ara estaria escrivint des d'Idaho i m'hauria sabut greu...

Un cop en territori canadenc he hagut de tornar a canviar el xip: les milles tornen a ser quilòmetres a l'europea i per tant les distàncies i les velocitats les indiquen en quilòmetres. A les autopistes et deixen anar a 110 i a les carreteres a 70, com a mínim pels trams que he fet a la província d'Alberta. Una cosa que em crida l'atenció a les carreteres d'aquest país és el fet que els vehicles no duen matrícula al davant. Demà intentaré preguntar a algun policia si no les troben a faltar. Suposo que els facilitaria la feina que els cotxes també es puguessin identificar per davant.

De les carreteres dels EUA, en canvi, m'han cridat l'atenció diverses coses que fa dies que vull escriure. La primera és la no obligatorietat del casc. La major part de motoristes porten, com a molt, un mocador lligat al cap. Alguns un casc que sembla més una gorra que una altra cosa i molt pocs duen casc integral. També m'ha cridat l'atenció els advertiments: "atropellar un treballador són 14 anys a la presó", "infraccions en zones en obres tenen el doble de penalització", etc. Més coses. Molts vehicles avancen per la dreta perquè molts d'altres no es posen a la dreta tot i que van més lents que la resta. Suposo que és per això que sovint uns cartells recorden al personal que va lent que utilitzin el carril de la dreta.

Parlant de trànsit, aprofito per deixar constància de la meva primera multa de trànsit als Estats Units. Tot va ocórrer abans d'ahir a Montana. Em dirigia a la ciutat d'Helena (la capital de l'estat), una ciutat amb només vint-i-cinc mil habitants! Un State Trooper em va detenir per excés de velocitat. Eren quarts de quatre de la tarda, queia un sol espatarrant i la carretera que em duia cap a Helena passant per Townsend era tan recta com deserta. L'efecte mirall a l'horitzó em va cridar l'atenció i vaig tardar a adonar-me que tenia un cotxe de policia fent-me llums al darrere. De fet, semblava una discoteca mòbil; llums blaus, vermells i blancs.

Em vaig atabalar una mica perquè no sabia on carai aturar-me. Vaig posar l'intermitent per a que aquell representant de la llei veiés que m'havia adonat de la seva presència. Vaig anar reduint la velocitat i em vaig aturar al marge de la carretera. "Do you want to spend the night in jail?", aquesta és la pregunta que va haver d'escoltar un bon amic en una situació semblant. Vaig comencar a preparar la millor de les meves cares de penediment.

El trooper Marvin Reddick va sortir del seu vehicle, es va atansar fins la meva finestra i em va saludar amablement. "Ja sap que anava més ràpid del permès?". "Ho dedueixo perquè m'ha aturat", li vaig dir i vaig afegir que segurament havia confós els quilòmetres amb les milles (no va colar, és clar). "Anava onze milles per damunt del permès i això és una infracció que a l'estat de Montana podem solucionar amb 40 dòlars. Li sembla un bon tracte?", em va dir. Li vaig dir que és clar que em semblava un bon tracte.

Em va proposar pagar-ho en efectiu, amb Visa o esperar que m'enviessin la multa. Vaig pensar que millor deixar-ho tot enllestit tenint en compte les circumstàncies. Li vaig donar els 40 dòlars i em va dir que de seguida em portava el rebut, que no em pensés el que es pensa la gent, que se'ls queda per a ell. El trooper Reddick em va confessar que pescava els conductors quan baixaven de la Interestate perquè acostumen a mantenir la velocitat un cop són a la Highway. Els polis tenen el cotxe amagat en un camí i quan et clitxen, surten darrere teu.

Val a dir que a Montana hi ha una sensibilització especial amb la seguretat viària, probablement per la perillositat de les seves carreteres de muntanya. Tant aquí com a Idaho unes creus blanques indiquen els indrets on s'han produit accidents mortals i la quantitat de creus que et vas trobant fan esgarrifar.

Un cop acabada la meva contribució a les arques públiques d'un estat que presumeix de tenir "el cel més gran", el senyor Reddick em va dir que tenia enveja perquè segurament jo ja havia vist més del seu país en tres setmanes que ell en tota la seva vida... Li vaig dir que no s'amoinés, que ni jo mateix m'acabava de creure que ja portava cinc-mil quilòmetres recorreguts per un país apassionant.

Tornant al present, és a dir al Canadà, demà al matí acabaré d'explorar Calgary, una ciutat que a les cinc de la tarda està deserta com he pogut comprovar avui. Ara que dic això, no us creureu què m'he trobat enmig d'aquesta "ciutat morta"! Una convenció d'indis canadencs! Suposo que haver invocat els esperits indígens a través del bloc té les seves conseqüències perquè fa dies que tinc els indis per una banda o una altra. I poca broma. La convenció de "First Nations" com ells anomenen les seves tribus no era una cosa qualsevol. Havien de decidir qui seria el "gran cap" per representar els interessos dels indis canadencs davant el govern del país.

No tinc esma per continuar escrivint, tot i que tinc mil coses per escriure. I molt menys per penjar fotos. Ho hauré de fer en retrospectiva per variar...

PD. Nit superada

El sac de dormir i el seient abatible m'han "salvat" la nit. És clar que un llit no hauria estat el mateix, però sense en Gregor Samsa a dins...

Sense llit però amb internet

Cal veure-ho per creure-ho. Estic en un aparcament de cotxes compartit entre la cadena de motels "Super 8" i diverses superfícies comercials d'un poble situat allà on nostre senyor va perdre les espardenyes, és a dir a Cut Bank. Això és un poble de mala mort situat a les portes de la reserva índia de Blackfeet, la qual està repartida entre l'estat de Montana i la província canadenca d'Alberta. Avui la improvisació no ha funcionat.

Quan he sortit del Parc Nacional de Glacier m'he trobat amb preus impossibles als hotels i motels colindants i m'he vist obligat a allunyar-me. El problema és que just al costat del parc hi ha la reserva i, com ja he explicat en un altre post, una reserva és un lloc dessolat, a Nebraska, a Dakota i a Montana.

Avui he tornat a veure la misèria de l'altre dia. Això és el més semblant als campaments gitanos que recordo que hi havia hagut a Barcelona fa anys. La diferència és que són campaments a base de caravanes al mig del no res. Quan pugui en penjaré fotos. La qüestió és que Cut Bank és el primer lloc que he trobat amb les cadenes de motels de carretera que he anat veient fins ara i que són acceptables qualitat-preu. Però estan tots ocupats!

En una sortida del poble he trobat un motel de l'estil Norman Bates i he demanat una habitació. Baratíssim, tant, que he preferit dormir al cotxe tot i que l'he pagat. Quan m'he adonat que l'habitació era plena d'escarabats morts (i algun de no tan mort), ja m'he fet una mica enrere, però he decidit anar a comprar insecticida a un hipermercat que tancava a les onze de la nit. Després d'aplicar els 4 dòlars que he pagat pel pot d'insecticida he pensat que podria dormir tranquil, però al cap d'una estona he vist un company d'habitació no desitjat passejant-se per damunt del llit i aleshores m'he rendit.

He recollit, he agafat el cotxe i aquí estic, aparcat davant d'un Super 8 que tenen wifi gratis sense password i almenys puc escriure aquest post mentre no agafo el son. Espero poder dormir una mica. De moment sembla difícil entre la llum ataronjada dels fanals de l'aparcament i el soroll que fan els motors refrigeradors de l'hipermercat.

Ep! Tot això després d'un dia espectacular al Glacier que ja explicaré en un post monogràfic sobre paisatges que tinc en ment. Llàstima que porto una càmera de joguina i que tampoc sóc un gran fotògraf... Demà al matí tornaré al Glacier per una altra carretera i entraré al Canadà. Serà el moment de decidir si faig la ruta canadenca per arribar a Seattle la setmana que ve (és a dir passant per Vancouver) o si torno a entrar als Estats Units baixant tot Idaho, entrant a Oregon i acabar pujant a Seattle per la costa del Pacífic. S'accepten suggeriments.

Els nadius americans, un episodi trist

Potser perquè no ha estat una experiència especialment alegre, potser per això fins ara no he escrit res sobre els nadius nord-americans. Els homes i les dones que un dia van poblar el territori que actualment ocupen els Estats Units d'Amèrica i el Canadà. Sioux (Lakota, Dakota, Oglala...), Navajos, Cheyennes, Cherokees, Apaches, etc. Totes aquelles tribus que tenien el sol com a Déu i la
natura com a religió van quedar reduides a cendres i
tan sols la seva rendició i una mínima misericòrdia per part dels colonitzadors van permetre'n la supervivència d'uns pocs. Aquells indis van haver d'acceptar un procés d'assimilació. Un procés humiliant en què es van veure obligats a acceptar les barres i les estrelles d'una nova nació que havia nascut sobre la seva terra.

A Santée vaig veure els primers Sioux del meu viatge. Pobresa absoluta. Un tros de tercer món a les entranyes de la primera potència mundial. Vaig trobar-me de cara amb la tribu dels Oglala-Lakota-Sioux en una Nebraska que em va sorprendre gratament per la bellesa del seu paisatge, al sud del riu Missouri. Des de Sioux Falls en direcció oest, a contracorrent d'un dels tres rius més grans del país. Un gegant d'aigua, un riu que sembla un mar en moviment.

De Nebraska vaig entrar a una reserva índia de Dakota del Sud. Allà, a tocar de les "males terres" o Badlands, una nova trobada amb els mateixos Sioux. La cruesa de les imatges anava en augment. Un paisatge àrid, una vegetació escassa i tota l'aigua del Missouri s'havia convertit en un riu de llagostes que anaven esclafant-se contra la finestra del cotxe. Vaig baixar a fer fotografies i al meu pas s'obria un núvol de llagostes que m'obrien camí. Eren de la mida d'una agulla d'estendre.

Vaig anar directe a Wounded Knee, l'indret on va tenir lloc una de les últimes massacres d'indis. Allà, el Setè de Cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units va acarnissar-se amb un poblat de Sioux, entre els quals hi havia el mateix "Sitting Bull", l'home que apareix a la part superior dreta d'aquest bloc. La massacre de Wounded Knee (finals del segle XIX) és un dels episodis més vergonyosos de la història dels EUA. El cementiri de Wounded Knee és dalt d'un turó i les males herbes tapen bona part de les tombes. El president Barack Obama va visitar-lo quan encara era candidat en un gest d'aproximació als "native american". D'altres presidents demòcrates, com Bill Clinton o el mateix John Fitzgerald Kennedy també ho van fer. Mai un president republicà s'ha dignat a trepitjar Wounded Knee. Els Bush no podrien suportar l'ambient que s'hi respira. L'infern de Wounded Knee és un lloc amb més morts que vius.

A peu de carretera dues barraques construides amb quatre troncs sobr els quals hi reposen fulles de pi seques fan de quiosc improvisat d'unes índies que es dediquen a vendre bracalets i collars. S'hi aturen quatre cotxes comptats, els quatre que passen per allà. Pocs turistes passen per Wounded Knee. Queda massa apartat de tot.


Vaig atancar-me a un dels "quioscos". Una àvia Oglala-Lakota i la seva néta es refugiaven del sol que cremava sobre aquell desert. Vam comencar a parlar. Em va demanar d'on era. No havia sentit mai a parlar de Barcelona, però em va dir que tenia una filla a Suècia. Europa és una mateixa cosa per a molts americans, com també ho és Amèrica per a molts europeus, no ens enganyem. Aquella dona va comencar a explicar-me la història de Wounded Knee des d'un punt de vista molt personal. La història oficial jo l'acababa de llegir en un cartell oficial descolorit pel sol que estava situat a la carretera. Es va posar a plorar i a mi se'm va fer un nus a la gola. De debò que és veure-ho per creure-ho. I salvant les distàncies, els catalans ens podem identificar fàcilment amb les històries de pobles que han estat oprimits i perseguits. El dolor és tan gran que la dona em va explicar que a la nit, mentre sopen dins la seva caravana, deixen una mica de menjar a fora per als esperits de Wounded Knee. Em va dir que la nena primer tenia por dels esperits, però ara ja ho entén. També em va dir que la misèria dels propis indis es pot veure en les moltes mares que ronden els catorze anys que hi ha a la reserva. Un desastre social.

Mentre parlàvem va arribar una auto caravana gegant (de la mida d'un autobús), una cosa molt habitual quan circules per les carreteres d'aquest país. De dins en van sortir un avi, una àvia, una mare, un pare i tres fills. Tots blancs. Era extranya aquella visita i el misteri es va resoldre de seguida quan el pare va demanar la dona índia per una tomba. Eren descendents d'un soldat del Setè de Cavalleria mort a la massacre. Val a dir que en el caos de Wounded Knee, als soldats ianquis se'ls va descontrolar tant la cosa que a banda de matar centenars de dones, nens i homes indis, també van matar alguns dels propis soldats amb el foc creuat dels canons de repetició que encerclaven el poblat Sioux.

Dos nois indis van acompanyar la nombrosa família al cementeri. Em vaig afegir a la comitiva a una distància prudent. Un cop dalt vaig fer el meu paper de fotògraf familiar, una tasca que practico gairebé a tots els llocs turístics per on passo. Ofereixo a la gent fer-los la foto per a que hi puguin sortir tots i, de vegades, els demano a canvi que me'n facin una a mi. Es van fer la foto amb els dos indis, que després els van demanar diners. Els indis americans s'han convertit en gent pobra i marginada que viuen en uns territoris anomenats reserves. A les reserves poden fer i desfer una mica a la seva manera, sobretot en qüestions fiscals, però de poc els serveix. Algunes reserves arriben a tenir fins a un 95% d'atur. Fa esgarrifar. La major part d'ingressos dels indis sorgeix dels Casinos que gestionen, especialment al voltant de Rapid City, a Dakota del Sud. Vaig preferir no trepitjar-ne cap perquè ja en tenia prou de tanta misèria i només em faltava veure més degradació d'un poble que gairebé ho ha perdut tot.


A uns cinquanta quilòmetres a l'oest de Rapid City, ves per on, s'hi troba el Mount Rushmore, la muntanya sobre la qual s'hi van esculpir els rostres de quatre presidents dels EUA: George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. Es tracta d'un monument descomunal que els nord-americans més patriotes visiten amb orgull.

El cas és que els indis, amb la col.la boració d'alguns blancs compro mesos amb la seva causa, van comencar a aixecar el seu propi monument uns quilòmetres més enllà.
A l'altra banda dels Black Hills s'hi troba "Crazy Horse", la silueta del Sioux del mateix nom esculpida també en una muntanya. De fet, la muntanya està prenent la forma de "Crazy Horse" disparant el seu arc dalt d'un cavall. Quan estigui acabat serà el monument més gran del món.

Per l'orgull dels indis, un cop deixem enrere Dakota del Sud i ens endinsem a Wyoming, encara més a l'oest, trobem un completíssim museu dedicat a Buffalo Bill a la ciutat de Cody.
El complex Buffalo Bill és un centre molt interessant que repassa la vida de l'aventurer més famós del "far west", però que també dedica un espai importantíssim a l'entorn natural de la zona, especialment al Parc Nacional de Yellowstone, i també inclou una secció dedicada als indis i als expedicionaris Lewis and Clark. Són moltes coses a explicar, però em quedo amb la imatge d'un Lakota convertit en oficial de l'exèrcit saludant la bandera de barres i estrelles. Una imatge que penja al museu dels indis. Dubto que faci gaire gràcia a molts d'ells.

Aquest post retrospectiu l'he escrit des d'un motel a pocs quilòmetres de Bozeman (Montana) després d'haver estat tot el dia a Yellowstone. Volia quedar-m'hi una altra nit, però els problemes per trobar una habitació a un preu raonable m'han fet canviar de plans. (Només m'oferien habitacions "king size" amb tres llits, cuina i tralalà. Res per a una persona sola! Ja sóc a Montana amb la intenció de visitar les Rocky Mountains del nord. Estic pensant en fer una incursió al Canadà...

Impressions de Wyoming

Des de l'última vegada que vaig escriure en aquest bloc he fet uns "quants" quilòmetres. Vaig escriure des del sud de Minnesota i ara sóc pràcticament a l'oest de Wyoming, a les portes del parc nacional de Yellowstone. Concretament sóc en un poble situat a la falda del Big Horn, una serra des de la qual es pot divisar la gran plana de Wyoming, un territori que havia estat submergit al fons de l'oceà fa milions d'anys. A Greybull, on he fet nit, sembla que no hi hagi de passar res, com a la major part de pobles que he creuat. Els pobles del "midwest" dels Estats Units no semblen reals. Donen la sensació que es poden desmuntar i tornar a muntar unes milles més enllà. Les cases són de fusta i n'hi ha que s'aguanten sobre rodes i és que són mòbils. No s'hi respiren grans fortunes en aquestes contrades.


He conduit centenars de quilòmetres sense veure un sol poble. M'ha impactat especialment el trajecte comprès entre els Black Hills, les muntanyes que hi ha un cop passat Rapid City, i el Big Horn. Era com estar en un altre planeta. Mai havia vist l'horitzó tant lluny i mai havia patit tant pel dipòsit de benzina. I no només no veia pobles, tampoc veia d'altres cotxes. Vaig haver de parar el cotxe a un costat, baixar-ne i escoltar el silenci de l'indret. Wyoming és un estat immens amb més de 250.000km2 (Catalunya en té 32.000!), però només hi viu mig milió de persones (a Catalunya n'hi viuen set milions i mig!).

Ahir a la nit vaig decidir anar a un dels tres bars del poble. A dins, mitja dotzena de cowboys i cowgirls reien i bevien al voltant d'una taula. Eren quarts de deu. Vaig optar per seure a la barra. El bar es veia tranquil. Gens de fum. He de dir que la llei anti-tabac es respecta molt en els estats per on he passat. Al cap de poca estona la noia que seia unes cadires més enllà em va demanar si era alemany.
L'accent que tenim els catalans no és el mateix que el que tenen els hispanoparlants i, és clar, la gent no saben on situar-nos.

A partir d'aquí la conversa va anar prenent cos. L'Amanda estava sopant i alhora esperant el seu promès que estava treballant a la cuina del local. Més tard el cambrer de la barra, en Rocky, es va afegir a la conversa. Després ho van fer dos nois més i al final ja s'havia creat tot un debat sobre la imatge que arriba dels nord-americans a Europa. Vam parlar de tot. Fins i tot del rifle que tenien amagat sota la barra del bar. No en tenen cap! Com a molt tenen un botó per alarmar la policia com als bancs.

El missatge d'en Rocky crec que és molt clar: "no jutgeu els Estats Units pel que veieu a les pel.lícules, ni pel que fa el seu govern. Aquí hi viu molta gent i cada estat és diferent del del costat." Segurament té tota la raó. I és que encara que els cinquanta estats dels EUA tenen molt més en comú que els vint-i-set de la Unió Europea, coses com les lleis i el caràcter de la seva gent poden ser molt diferents. I jo "només" estic fent els estats del nord, de l'Atlàntic al Pacífic això sí.

(To be continued...)

Working on the Highway

Sóc en un motel de Worthington (Minnesota). Vaig venir a parar aquí perquè l'esperit del senyor que hi ha assegut a la dreta de les vostres imatges així ho va voler... Estic creuant el cor del país. Vaig passar d'Illinois a Iowa passant per damunt del Mississipi. Majestuós. Quan ja portava moltes i moltes milles per la Interstate 80, el gran Lakota em va dir que prengués la primera Backroad cap al nord i vaig anar a petar a Pocahontas, l'indret on va néixer la princesa.

Sóc en territori Sioux. Bé, Sioux i Cherokee perquè aquestes tribus es passejaven per amplies extensions en el seu nomadisme. Però d'ells de moment ni rastre. Tinc la intenció d'anar directament a una reserva que hi ha al nord de Nebraska, segurament demà. Tenint en compte que he pujat bastant amunt, ara tiraré cap a Dakota del Sud i entraré a Nebraska des d'allà.

Acabo de penjar les fotos del post anterior, però ha sigut un procés llarguíssim perquè la connexió és molt lenta. Així que ho deixo aquí.

Gràcies a tots pels comentaris que aneu fent i que m'engresquen a mantenir tan actiu com puc aquest bloc i perdoneu si no responc individualment.

De Baltimore (Maryland) a Chicago (Illinois) passant per Berlin (Ohio)

Per on es comença un post que pretén explicar un recorregut de més de mil km? S'amuntega la feina a base de bé perquè els darrers dies han estat intensos. Ara ja sóc "on the road". Els de la companyia de lloguer em van col.locar un Hyundai Sonata, un vehicle gros. Prou sòlid com per poder anar de Washington DC a Seattle sense ensurts. De moment, fins a Chicago tot ha rutllat sense problemes.

Reconec que estic acostumat a apretar més l'accelerador a les autopistes europees. Aquí la velocitat màxima permesa que he vist és de 70 milles per hora, és a dir uns 130km/h, però només ho he vist en alguns trams de l'estat d'Indiana. Suposo que depèn més de l'autopista que de l'estat. Quan encara conduia per Ohio, dos State Trooper (la policia de l'estat federat) em van avançar a tota velocitat i amb les sirenes posades. Al cap d'una estona va aparèixer una columna de fum a molta distància. Vaig pensar que es tractaria de l'accident cap al qual es dirigien els vehicles policials. Al cap d'una estona vaig veure un dels dos vehicles a un costat de l'autopista en flames. Està clar que aquell State Trooper no va poder acabar la missió. La policia (una dona) no havia patit cap mal perquè estava fora del vehicle sencera.


Tantes hores sol al cotxe em serveixen per analitzar a fons l'espectre radiofònic nord-americà. La ràdio pública nacional (National Public Radio) és envejable. També ho són molts canals de música especialitzats. N'he trobat de rock que són espectaculars. També impacten els canals cristians. La religió juga un paper determinant als Estats Units. Només cal fer una mica de zàping a qualsevol hora per trobar un sermonet a la ràdio. No negaré que fa una certa por veure com injecten religió a totes hores. Molts cotxes duen adhesius religiosos o que barregen la religió i la nació. El "God bless America" és el més habitual.

Però bé, tornem al principi del recorregut. Abans d'anar a recollir el cotxe, encara vaig fer unes quantes coses amb el millor corresponsal que la ràdio pública nacional de Catalunya pot tenir als Estats Units d'Amèrica.

El Xavi em va portar a Baltimore, una ciutat portuària de l'estat de Maryland. No és una ciutat qualsevol. És la city dels "Orioles", l'equip de beisbol que porta el meu nom! Em va fer tanta gràcia que no vaig poder-me estar de comprar-me'n una semarreta i una gorra. El símbol de l'equip és un oriol, un ocellet amb la panxa ataronjada. Ara quan els americans em pregunten pel nom, els dic "my name is Oriol, like the Baltimore Orioles!" i de seguida ho capten. Aquí ningú se'n diu d'Oriol, però sí que en tenen d'Oriols. Potser sembla una bajanada, però em va fer gràcia tot plegat.

El que més pesa a Baltimore, però, no són els Orioles, sinó un dels grans de la literatura nord-americana: Edgar Alan Poe. Tot i que "el mestre del macabre" va néixer a Boston, va viure a Baltimore i també hi va morir amb tan sols quaranta anys. Poe va ser, com tants altres genis, bastant desgraciat en vida. Es va casar amb una cosina seva de només 13 anys que va morir al cap de poc temps. La casa on va viure a Baltimore ha quedat situada enmig d'un barri baix de la ciutat. Un barri negre i pobre. La pobresa i la raça encara van lligats de la mà. Mig any d'Obama no és suficient per canviar certes coses...

A la casa de Poe hi arriben quatre turistes, els més interessats en la matèria. A la cantonada hi ha permanentment un cotxe de policia amb els llums encesos, suposo que com a mesura dissuassòria de cara als que puguin tenir la temptació d'assaltar els turistes. La visita és certament interessant. En les condicions que vivia, ja té mèrit que Poe fos capaç de trobar l'estona per plasmar la inspiració sobre el paper.

De l'estat de Maryland me n'enduc molts bons records i ganes de tornar-hi. El vaig creuar quan vaig iniciar el llarg camí fins a Chicago en el "meu" cotxe koreà amb matrícula de Virginia. Deixant Maryland vaig entrar a West Virginia, vaig fer un tram per Pennsylvania i després ja vaig entrar a Ohio. L'objectiu era un petit poble anomenat Sugarcreek, situat en territori Amish.


Poc després de deixar l'autopista que em va dur fins allà, ja vaig començar a olorar que havia entrat en una dimensió desconeguda. No vaig tardar gaire a veure'ls. Homes amb barba llarga, sense bigoti, amb barret, pantalons amb tirants de color negre i camisa blanca. Dones amb vestits llisos i amb còfia. Alguns dalt d'un carro de color negre fúnebre tirat per un cavall. D'altres a peu i arrossegant un carret de fusta amb tres o quatre criatures vestides de diumenge a dins. Eren els Amish. Ja els havia trobat! "Welcome to the Swiss Valley" es podia llegir en un cartell enorme.

En un altre s'hi llegia "Christ is the answer". El món dels Amish, un món de senzillesa i de religió, molta religió. Un món que pot semblar idíl.lic, però que és extramament rígid. Els Amish són luterans germànics que van immigrar als Estats Units a finals del segle XVII i que van decidir no evolucionar amb la resta del món. Viuen com ho feien aleshores i no accepten ni l'electricitat, ni el telèfon a casa seva. Tenen escoles pròpies i només trepitgen un hospital en un cas de vida o mort.

Són autosuficients, però no poden evitar algunes contradiccions perquè és molt difícil viure completament aillat del món exterior. El turisme, per exemple, s'ha convertit en una font d'ingressos vital per a ells. Vaig visitar una casa Amish i vaig poder parlar en alemany amb alguns d'ells. Es tracta d'un dialecte de l'alemany anomenat "Pennsylvanian Dutch" (encara que pugui confondre's amb el "dutch" que en anglès significa "holandès", es tracta de l'alemany, però en comptes d'anomenar-lo "german" el van anomenar "dutch", és a dir "deutsch"). Molt interessant. L'alemany és com una llengua sagrada per a ells perquè utilitzen la Bíblia en aquesta llengua.


La comunitat Amish està escampada per diversos estats dels EUA, però Ohio i Pennsylvania són els que tenen més presència d'Amish o Mennonites, que són una escissió de la mateixa comunitat, un pèl més estrictes encara. Al Holmes County hi ha un poble anomenat Berlin i, és clar, vaig desviar-me per anar-lo a veure. Berlin són rengleres de cases a banda i banda de carretera, la majoria de mobles de manufactura Amish ("Amish forniture"). Aquí tot tenia un aire alsacià i/o suís. A més, els pobladors ja van triar l'indret a consciència perquè els paisatges que el conformen recorden a aquella part d'Europa: camps verds i ondulats, tot i que els seus turons no es poden comparar amb els Alps.

I dels Amish cap a Chicago, des d'on escric aquestes línies. Aquí estic instal.lat en un international youth hostel. Un lloc força tirat, però econòmic. Ja he pujat a la torre "Hancock" amb "l'ascensor més ràpid de Nord-Amèrica"; 94 plantes en 40 segons. Des de l'observatori he vist una ciutat immensa que s'extèn als peus del llac Michigan, un llac tan gran que sembla un mar. És gairebé impossible veure l'altra ribera. Ara miraré de pujar a un altre gratacels, la torre Sears que de fet és la més alta.

I el que doni de sí la resta del dia ja ho explicaré més endavant. De moment, avanço que demà al matí deixaré Illinois en direcció a Nebraska. Això vol dir que hauré de creuar tot l'estat d'Iowa. Són moltes milles per endavant. Ja penjaré fotos en un altre moment.

Washington DC, "shaking the cherries"

Si hi ha un lloc al món amb la presència més elevada del que jo anomenaria "remenadors de cireres", aquest és Washington DC. La sensació de trepitjar per primera vegada aquesta mena d'epicentre del món és senzillament "brutal". La capital dels Estats Units d'Amèrica és una ciutat que impressiona, sobretot per la seva extensió i per la tranquilitat que respira, si més no als quadrants situats al nord del Capitoli.

Els del sud, per manca de temps i per seguretat, no els he trepitjat aquesta vegada. Un dels records que m'enduré de la ciutat de Washington és la inacabable Connecticut Avenue, especialment el tram comprès entre el Dupond Circle i la Universitat del Districte de Columbia o el que és el mateix: entre els números 1400 i 4400. Aquest tram el vaig fer caminant i amb la motxilla a l'esquena un vespre de dijous. L'hauria pogut resoldre amb el metro, però el magnetisme d'aquesta ciutat em va fer seguir caminant, oblidant-me del pes que portava pràcticament fins al moment de treure-me'l de sobre, que va ser quan em vaig adonar que estava rebentat.

Tampoc oblidaré mai el meu primer encontre amb la Casa Blanca, amb el Capitoli o amb el punt exacte des d'on Martin Luther King va pronunciar la frase lapidària "I have a dream"; el Lincoln Memorial.


Tres llocs que he tingut la sort de visitar en companyia d'un amfitrió de luxe com és el Xavi Vilà, el meu company de Catalunya Ràdio a Washington.

Amtrak regional train 173 to Washington

Comença la travessia cap a Washington DC. En certa manera és tornar enrere perquè torno a passar per Nova York. Aquesta vegada sóc al regional 173 de la companyia Amtrak. Fa el mateix recorregut de baixada per la costa est aturant-se a poblacions com Providence, New London, New Haven o Stamford. És a dir que creua els estats federats de Massachusetts, Rhode Island, Connecticut i Nova York fins arribar a la Penn Station de NYC. Després d'estar-se una bona estona aturat a l'estació subterrània del cor de Manhattan, el tren reprèn la marxa cap a la capital federal. Primer passarà per Newark (New Jersey), pararà a Philadelphia (Pennsylvania) i creuarà els petits estats de Delaware i Maryland abans d'arribar a Washington DC. Tot plegat vuit hores de viatge amb vistes al paisatge superpoblat de la costa est dels Estats Units.

El trajecte se m'ha fet menys pesat conversant amb la senyora que tinc asseguda al costat, a l'altra banda del passadís. M'ha sabut greu perquè estava llegint el seu llibre, però ella també ha mostrat interès. És curiós com en un moment pots descobrir un munt de coses d'una persona que has conegut per casualitat. És una treballadora social d'Ohio però que viu a Massachusetts des de fa uns quants anys. El seu marit és físic i el seu fill estudia a Oregon. Es diu Elaine i, no us ho perdeu, va quedar meravellada amb la Sardana quan en va veure un reportatge a la televisió a finals dels seixanta. No és la primera nord-americana que em trobo que coneix l'existència de la nostra cultura.

Ahir, un venedor de Salem em va preguntar d'on era (tenen força desenvolupat el sentit de la curiositat els nord-americans), li vaig respondre “from Barcelona, Catalonia” i aleshores em va sorprendre amb la pregunta “no és aquella àrea que es vol separar d'Espanya?”. Brutal, la causa catalana ha arribat a Salem!

La conversa amb l'Elaine ha estat molt interessant. Ara se'n va a veure una germana que té a prop de Philadelphia. Hem parlat de política i m'ha dit que tot i que a la família són tots demòcrates, van tenir les seves diferències perquè a les primàries ella i el marit preferien la Clinton i el fill preferia l'Obama. Ara però estan encantats amb l'Obama “perquè ja era hora que un negre ocupés la Casa Blanca”. Quan li he explicat el viatge que estic fent ha quedat bocabadada. Diu que ella va fer una cosa semblant per Europa de jove i que té moltes ganes de fer-ho ara pel propi país. M'ha dit que quan m'endinsi al Midwest em trobaré un país molt diferent del que he vist fins ara. Ja és una mica la idea que porto al cap.

Salem o el negoci de les bruixes

He marxat de Boston i rodalies amb un record força positiu. Per començar l'estança a la residència de la Berkeley Street no ha estat pas tan malament. L'esmorzar era prou divertit entre els ous a la carta i la màquina per fer-se els gaufres. Dimecres al matí vaig aprofitar per fer una escapada a Salem, localitat famosa per la seva cruel relació amb la bruixeria.

Al segle XVII van penjar diverses dones acusades de bruixeria i van tancar i torturar centenars de persones sospitoses de tenir relacions amb el món de la màgia. La llegenda de les bruixes de Salem està basada en fets reals.

Un pastor (en el sentit religiós de la paraula) acabat d'arribar amb la seva família i la seva criada, original de les Barbados, va decidir començar una nova vida a Salem. La criada entretenia les nenes explicant històries de màgia i bruixeria i aquestes les van arribar a interioritzar tant que van començar a alterar el seu comportament. De seguida va córrer la veu que estaven embruixades. Allò va fer embogir la gent que de sobte veia bruixeria per tot arreu. Molta gent va acabar penjant d'una soga. Anys més tard, les autoritats de Salem reconeixerien que es van equivocar i avui el poble és un monument a les bruixes.

La veritat és que hi ha un cert abús del tema. Salem viu de les bruixes. A cada cantonada hi ha una botiga de carabasses, barrets o escombres de bruixa. Salons on et llencen les cartes del tarot, et llegeixen el palmell de la mà o preveuen el teu futur mirant una bola de cristall. Museus a dojo. El museu dels fantasmes, el museu de les fotografies de fantasmes, el museu de les bruixes (és clar!), el museu de cera, etc. I fins i tot petites obres de teatre que reprodueixen el judici sumaríssim al qual van sotmetre aquelles dones que van ser condemnades a la forca.

El trajecte entre Boston i Salem es pot cobrir en autobús, en tren o en ferry. Vaig optar per aquesta última opció, però crec que em vaig equivocar. La mar no estava gens calmada i l'embarcació de la companyia “Salem Ferry” no era gaire gran. 55 minuts de muntanyes russes. No recordava haver-me marejat mai tant. Suposo que són símptomes de que els anys no perdonen, però he de reconèixer que va valer la pena poder veure la costa des del mar i les nombroses illes que s'extenen davant de Boston.

De tornada a Boston vaig fer una volta pel barri italià, però vaig desistir de sopar en un dels seus nombrosos restaurants perquè estaven tan plens que alguns tenien cua per entrar. La curiositat és que tots tenien aspecte de ser força refinats, és a dir res de pizzeries barates i a mi em sabia greu anar a sopar tot sol en un lloc tan selecte. Això per no parlar del meu aspecte aquell vespre; sense afeitar, amb semarreta i amb cara d'haver estat tot el dia d'excursió per Salem, embruixat i marejat per partida doble perquè el trajecte de tornada va ser encara pitjor.

Vaig tornar a creuar Boston de punta a punta amb la temptació de menjar alguna cosa en algun xinès de la immensa Chinatown, però finalment em vaig decantar per una taverna anomenada “Jacob Wirth”.

Es tracta d'un local absolutament recomanable. Em recordava una mica a un casal municipal de qualsevol poble de Catalunya. Una gran sala amb taules situades a diferents nivells i una decoració rústica. Entre les cerveses, a banda de les locals (IPA, Samuel Adams, etc) hi havia un interessant assortit de cerveses europees, bàsicament belgues i alemanyes. Sortint de la taverna tenia l'opció d'anar a veure un concert de “trash metal” per set euros. Un estudiant em va mirar de convèncer per veure la banda del seu amic amb l'argument que es tractava dels nous “Black Sabbath” i fins i tot me'n va donar el link a “myspace”. La temptació hi era, però el cansament era superior.

Boston, una ciutat de patriotes

Escena d'una visita guiada per Boston

Iniciar un viatge pels Estats Units d'Amèrica (EUA) a Boston té un sentit històric. Va ser en aquesta ciutat on es van gestar els fonaments de la pàtria nord-americana. Aquí és on els colonitzadors britànics van mostrar els primers senyals d'insurgència. A Boston es van rebel.lar contra un imperi que els quedava lluny i que els xuclava la sang a base d'impostos. En aquesta ciutat de la Nova Anglaterra es van escriure les primeres línies del camí cap a la Independència.

En memòria de Samuel Adams, signant de la Declaració d'Independència
Tot això és pot seguir molt fàcilment seguint la línia que hi ha traçada al terra, coneguda com a "Freedom Trial" o camí de la llibertat. Són vuit quilòmetres de recorregut pels punts clau de la ciutat relacionats amb la revolució que va alliberar aquells colonitzadors dels seus lligams polítics, administratius i nacionals amb l'Imperi Britànic. Per arribar-hi es va haver de vessar molta sang, un fet que ens recorda la "Boston's Massacre" del 1770. Una matança perpetrada pels soldats britànics que van reprimir sense miraments el llençament de mercaderies al mar per part dels rebels.

A Boston hi van associats noms de patriotes de primer ordre com Samuel Adams, Paul Revere o John Hancock.

També presumeixen d'haver tingut el primer ferrocarril i la primera escola pública de la història dels Estats Units, la Public Latin School (1635), la qual encara es conserva i que anys més tard donaria pas a la prestigiosa universitat de Harvard, actualment situada a Cambridge, a l'altra banda del riu.

Boston, Massachusetts

Fins ara no puc pas dir que Boston m'hagi rebut amb els braços ben oberts. Una pluja intensa i persistent m'ha acompanyat durant tot el dia i m'he hagut de rendir aixoplugant-me en un Starbucks per evitar mals majors. Ara escric amb vistes a la Summer Street.
Des de la South Station fins a la Berkeley Street, on estic allotjat, vaig tornar a fer una bona caminada amb la motxilla a l'esquena. Vaig creuar el Chinatown de Boston de punta a punta.



No es pot comparar amb el de Nova York, però déu n'hi do! Fins i tot tenen una porta pròpia d'entrada a la "town". Aquests xinesos són el que no hi ha!

Ahir al vespre, després d'instal.lar-me a la residència on dormiré fins dijous, vaig anar a fer una cervesa al famós bar de la sèrie "Cheers".

Vaig seure a la mateixa barra rectangular que servia de set a la sèrie. De fons tenien posat un cd dels Smashing Pumpkins. Feia anys que no els escoltava! Reconec que vaig anar a parar al local de la Beacon Street 84 perquè apareix anunciat a totes les guies, però també confesso que mai vaig seguir aquesta sèrie "de culte".

Demano disculpes als més afèrrims seguidors. En part, em va saber greu perquè no em vaig emocionar gaire quan em van servir una gerra d´I.P.A., una marca local segons em va confirmar el cambrer.

El lloc on estic hospedat no és gaire agradable. L'habitació és rància a més no poder. El llit és més propi de la cel.la d'una presó (no és que n'hagi vist gaires, però ja ens entenem) que no pas d'un hotel/hostal. En fí, que he anat a parar a un veritable "antro". Del sostre de l'habitacle en penja un ventilador ronyós. Evidentment no hi ha tv. El Jane de Nova York era pur luxe al costat d'això, és clar que també estem parlant de la meitat de preu. Això sí, el wifi funciona collonudament a tot l'hotel.

Al passadís he vist una porta misteriosa entreoberta. A dins hi ha un locutori telefònic d'un metre quadrat! I tot plegat té el pretenciós nom de "The Berkeley Residence", en honor al carrer on està situat que al seu temps està dedicat a l'eminència local. Probablement havia estat una residència d'estudiants, ara reciclada en "hostel" i allotjament social. Això sembla una cosa molt habitual als EUA; residències econòmiques que donen sostre a gent que no en té. S'hi veu molta gent del país que no tenen aspecte d'estar fent el turista precisament. Gent demacrada. Ahir a la nit, per exemple, vaig entrar a la sala de tv. En un televisor s'hi veia un partit de beisbol i a la sala mig fosca hi havia tres adults asseguts en butaques atrotinades i dormint a plaer. Recordeu la sala de jocs de la pel.lícula "Algú va volar sobre el niu del cucut" del Jack Nickolson? Doncs igual.

Fins i tot la senyora que em va atendre quan vaig fer el check-in feia por, pobreta. Sense dents, pàlida (sense sang?) i sense esma, em va donar les instruccions. Em va donar una tovallola a canvi de tres dòlars que em va prometre que em tornaria quan retornés la tovallola. Aquella germana de la caritat em va arribar a fer la conyeta que encara que ho semblés, ella no sempre era a la recepció i que si tornava més tard de les nou de la nit, hauria de trucar a un timbre per poder entrar a l'edifici. He d'esbrinar què s'amaga al darrere d'aquesta residència tan misteriosa que m'ha cobrat l'estança a través d'una "fundació sense ànim de lucre".

La zona sanitària és espantosa. Els lavabos són d'aquells on les portes no toquen ni al terra ni al sostre, és a dir que encara que no vulguis veus les sabates i els pantalons del paio del costat. Les portes són d'un color verd-hospital i els passadissos tenen un color groguenc. A la planta menys 1 hi ha el menjador. Sí, l'esmorzar està inclòs! És com un menjador d'escola. Passes amb la safata i un cuiner-cambrer et pregunta com vols que et faci els ous. Això m'ha agradat. També hi ha una màquina per fer-te tu mateix un "gaufre".

Amtrak regional train 174 to Boston

Encara me'n faig creus. El tren ha sortit de la Penn Station amb vint minuts de retard. El primer que he pensat és “ves per on, això no només passa al servei de rodalies català (o espanyol a Catalunya)”. Però no ens enganyem, dels quaranta trens que apareixien en pantalla, només aquest anava “late”, la resta tots “on time”. Trens que sortien cap a Washington, Pittsburgh, Long Branch, Dover, Arlington, Albany, Jersey City, etc. La Pennsylvania Station és una estació subterrània gegant, situada als fonaments del Madison Square Garden, a la 8a Avinguda amb el carrer 33. Allà es creuen el metro, les rodalies que gestiona el “New Jersey Transit”, els trens de llarga distància gestionats per Amtrak i les rodalies de Long Island.


L'accés als trens va precedit d'unes mesures de seguretat insòlites a Europa. Només les he vistes a Brussel.les per agafar el tren que passa per l'Eurotúnel per anar a Londres via París. Els Amtrak són aquells trens platejats amb les finestres allargades i fosques vistes des de fora. El seu interior és sorprenentment còmode. Són butaques molt amples i espaioses i totes van equipades amb preses de corrent de 120 Volts i una taula plegable. L'equipatge cap sobradament als compartiments superiors. El bitllet d'Amtrak és personalitzat, és a dir que porta el nom del passatger i ha d'anar acompanyat d'una identificació amb fotografia.

M'ha fet gràcia aquesta bossa de patates fregides que venien al bar del tren. Visca els "false friends" (us hi heu de fixar bé per trobar-li la "gràcia"):

Abans d'accedir al tren cal mostrar el bitllet a una persona autoritzada que els controla un a un al peu de les escales mecàniques que et porten a la via corresponent. Així ningú es pot equivocar de tren i tampoc ningú pot pujar-hi sense pagar. Els manguis, doncs, ho tenen difícil. Un cop al tren, el revisor et demana el bitllet una sola vegada perquè deixa un resguard amb el nom de la ciutat de destinació corresponent al passatger al damunt del seient. Així pot saber quan un passatger acaba de pujar al tren o si un passatger ja ha estat controlat. És clar que sempre hi ha a qui canvia de seient i s'oblida d'endur-se el resguard.


Estic intentant esgarrapar el wifi a algú del vagó, però la cosa no acaba de rutllar o sigui que probablement no pugui penjar el post fins que arribi a Boston. En aquests moments, a les quatre de la tarda, estem creuant Connecticut. Des del tren puc veure pobles i pobles fets a base de cases victorianes. Sorprenen forca els pals de la llum i els cables que sostenen els semàfors per damunt de les cruilles. En algunes coses no miren massa prim els nord-americans. Bona part del recorregut del tren és paral.lel a la costa i he vist platges molt atractives.