"Talk about a dream; try to make it real. You wake up in the night with a fear so real. You spend your life waiting for a moment that just dont come. Well don't waste your time waiting..." B.S. (Badlands)

diumenge, 19 de juliol del 2009

Els nadius americans, un episodi trist


Potser perquè no ha estat una experiència especialment alegre, potser per això fins ara no he escrit res sobre els nadius nord-americans. Els homes i les dones que un dia van poblar el territori que actualment ocupen els Estats Units d'Amèrica i el Canadà. Sioux (Lakota, Dakota, Oglala...), Navajos, Cheyennes, Cherokees, Apaches, etc. Totes aquelles tribus que tenien el sol com a Déu i la
natura com a religió van quedar reduides a cendres i
tan sols la seva rendició i una mínima misericòrdia per part dels colonitzadors van permetre'n la supervivència d'uns pocs. Aquells indis van haver d'acceptar un procés d'assimilació. Un procés humiliant en què es van veure obligats a acceptar les barres i les estrelles d'una nova nació que havia nascut sobre la seva terra.

A Santée vaig veure els primers Sioux del meu viatge. Pobresa absoluta. Un tros de tercer món a les entranyes de la primera potència mundial. Vaig trobar-me de cara amb la tribu dels Oglala-Lakota-Sioux en una Nebraska que em va sorprendre gratament per la bellesa del seu paisatge, al sud del riu Missouri. Des de Sioux Falls en direcció oest, a contracorrent d'un dels tres rius més grans del país. Un gegant d'aigua, un riu que sembla un mar en moviment.

De Nebraska vaig entrar a una reserva índia de Dakota del Sud. Allà, a tocar de les "males terres" o Badlands, una nova trobada amb els mateixos Sioux. La cruesa de les imatges anava en augment. Un paisatge àrid, una vegetació escassa i tota l'aigua del Missouri s'havia convertit en un riu de llagostes que anaven esclafant-se contra la finestra del cotxe. Vaig baixar a fer fotografies i al meu pas s'obria un núvol de llagostes que m'obrien camí. Eren de la mida d'una agulla d'estendre.

Vaig anar directe a Wounded Knee, l'indret on va tenir lloc una de les últimes massacres d'indis. Allà, el Setè de Cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units va acarnissar-se amb un poblat de Sioux, entre els quals hi havia el mateix "Sitting Bull", l'home que apareix a la part superior dreta d'aquest bloc. La massacre de Wounded Knee (finals del segle XIX) és un dels episodis més vergonyosos de la història dels EUA. El cementiri de Wounded Knee és dalt d'un turó i les males herbes tapen bona part de les tombes. El president Barack Obama va visitar-lo quan encara era candidat en un gest d'aproximació als "native american". D'altres presidents demòcrates, com Bill Clinton o el mateix John Fitzgerald Kennedy també ho van fer. Mai un president republicà s'ha dignat a trepitjar Wounded Knee. Els Bush no podrien suportar l'ambient que s'hi respira. L'infern de Wounded Knee és un lloc amb més morts que vius.

A peu de carretera dues barraques construides amb quatre troncs sobr els quals hi reposen fulles de pi seques fan de quiosc improvisat d'unes índies que es dediquen a vendre bracalets i collars. S'hi aturen quatre cotxes comptats, els quatre que passen per allà. Pocs turistes passen per Wounded Knee. Queda massa apartat de tot.


Vaig atancar-me a un dels "quioscos". Una àvia Oglala-Lakota i la seva néta es refugiaven del sol que cremava sobre aquell desert. Vam comencar a parlar. Em va demanar d'on era. No havia sentit mai a parlar de Barcelona, però em va dir que tenia una filla a Suècia. Europa és una mateixa cosa per a molts americans, com també ho és Amèrica per a molts europeus, no ens enganyem. Aquella dona va comencar a explicar-me la història de Wounded Knee des d'un punt de vista molt personal. La història oficial jo l'acababa de llegir en un cartell oficial descolorit pel sol que estava situat a la carretera. Es va posar a plorar i a mi se'm va fer un nus a la gola. De debò que és veure-ho per creure-ho. I salvant les distàncies, els catalans ens podem identificar fàcilment amb les històries de pobles que han estat oprimits i perseguits. El dolor és tan gran que la dona em va explicar que a la nit, mentre sopen dins la seva caravana, deixen una mica de menjar a fora per als esperits de Wounded Knee. Em va dir que la nena primer tenia por dels esperits, però ara ja ho entén. També em va dir que la misèria dels propis indis es pot veure en les moltes mares que ronden els catorze anys que hi ha a la reserva. Un desastre social.

Mentre parlàvem va arribar una auto caravana gegant (de la mida d'un autobús), una cosa molt habitual quan circules per les carreteres d'aquest país. De dins en van sortir un avi, una àvia, una mare, un pare i tres fills. Tots blancs. Era extranya aquella visita i el misteri es va resoldre de seguida quan el pare va demanar la dona índia per una tomba. Eren descendents d'un soldat del Setè de Cavalleria mort a la massacre. Val a dir que en el caos de Wounded Knee, als soldats ianquis se'ls va descontrolar tant la cosa que a banda de matar centenars de dones, nens i homes indis, també van matar alguns dels propis soldats amb el foc creuat dels canons de repetició que encerclaven el poblat Sioux.

Dos nois indis van acompanyar la nombrosa família al cementeri. Em vaig afegir a la comitiva a una distància prudent. Un cop dalt vaig fer el meu paper de fotògraf familiar, una tasca que practico gairebé a tots els llocs turístics per on passo. Ofereixo a la gent fer-los la foto per a que hi puguin sortir tots i, de vegades, els demano a canvi que me'n facin una a mi. Es van fer la foto amb els dos indis, que després els van demanar diners. Els indis americans s'han convertit en gent pobra i marginada que viuen en uns territoris anomenats reserves. A les reserves poden fer i desfer una mica a la seva manera, sobretot en qüestions fiscals, però de poc els serveix. Algunes reserves arriben a tenir fins a un 95% d'atur. Fa esgarrifar. La major part d'ingressos dels indis sorgeix dels Casinos que gestionen, especialment al voltant de Rapid City, a Dakota del Sud. Vaig preferir no trepitjar-ne cap perquè ja en tenia prou de tanta misèria i només em faltava veure més degradació d'un poble que gairebé ho ha perdut tot.


A uns cinquanta quilòmetres a l'oest de Rapid City, ves per on, s'hi troba el Mount Rushmore, la muntanya sobre la qual s'hi van esculpir els rostres de quatre presidents dels EUA: George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. Es tracta d'un monument descomunal que els nord-americans més patriotes visiten amb orgull.

El cas és que els indis, amb la col.la boració d'alguns blancs compro mesos amb la seva causa, van comencar a aixecar el seu propi monument uns quilòmetres més enllà.
A l'altra banda dels Black Hills s'hi troba "Crazy Horse", la silueta del Sioux del mateix nom esculpida també en una muntanya. De fet, la muntanya està prenent la forma de "Crazy Horse" disparant el seu arc dalt d'un cavall. Quan estigui acabat serà el monument més gran del món.

Per l'orgull dels indis, un cop deixem enrere Dakota del Sud i ens endinsem a Wyoming, encara més a l'oest, trobem un completíssim museu dedicat a Buffalo Bill a la ciutat de Cody.
El complex Buffalo Bill és un centre molt interessant que repassa la vida de l'aventurer més famós del "far west", però que també dedica un espai importantíssim a l'entorn natural de la zona, especialment al Parc Nacional de Yellowstone, i també inclou una secció dedicada als indis i als expedicionaris Lewis and Clark. Són moltes coses a explicar, però em quedo amb la imatge d'un Lakota convertit en oficial de l'exèrcit saludant la bandera de barres i estrelles. Una imatge que penja al museu dels indis. Dubto que faci gaire gràcia a molts d'ells.

Aquest post retrospectiu l'he escrit des d'un motel a pocs quilòmetres de Bozeman (Montana) després d'haver estat tot el dia a Yellowstone. Volia quedar-m'hi una altra nit, però els problemes per trobar una habitació a un preu raonable m'han fet canviar de plans. (Només m'oferien habitacions "king size" amb tres llits, cuina i tralalà. Res per a una persona sola! Ja sóc a Montana amb la intenció de visitar les Rocky Mountains del nord. Estic pensant en fer una incursió al Canadà...

3 comentaris:

  1. No et desanims per les miseries que has vist.
    Segueis el teu camì. Val la pena continuar,
    Existeixen a tot arreu i avegades les tenim tan aprop
    que no les veiem.

    Mira que s'en pot apendre de tot el que veus i si entres al Canadà planifica la ruta que per aqui encara et trobaràs paratges mes solitaris.

    PD. El general Carter i el 7è de cavalleria es van fer un lloc a l'historia pels mals actes que varen fer i ho pagaràn sempre. Sortiran sempre al costat dels repulsius, jà es una bona penitencia.

    Emepe

    ResponElimina
  2. No hi paraules per commentar una desgracia d'aquesta magnitud. És un drama que es va afeigint a tots els altres mes antics que ha viscut el continent americà (mayas, aztecas, incas, etc...).
    Els genocidis (perqué dE això es tracte) son la vergonya de l'humanitat. ...i amb tants que n'han passat, sembla que l'home encara no ho hagi entès. El minim que podem fer es indignarnos cada vegada com si hagues passat ahir, i no oblidar MAI...!

    ResponElimina
  3. Nomes per la xerrada que vas tenir amb la dona que se't va posar a plorar ha valgut la pena el viatge. Aixo es viure de primera ma el que passa i entendre be la historia demolidora que ens recordes!!
    No et desanimis per les circumstancies historiques, agafa el conjunt i disfruta'l!!

    ResponElimina