American Land

Com que encara estic de ressaca del concert de Frankfurt, m'he permès titular aquest post amb el nom d'un tema folk que el Bruce inclou als bisos des de fa bastants concerts. Dit això, són dos quarts de vuit del vespre i escric des del meu camarot amb vistes (reduides) al riu Hudson. Això del camarot no és un dir. L'hotel on m'he instal.lat és a la Jane Street per sota de la 114, just a la cantonada del River Side. L'habitació fa dos per un i mig, però és perfecta. Una finestreta petita que espero poder mostrar en una foto que penjaré quan pugui, una tele plana penjada a la paret i un mirall enorme que em fa oblidar que estic en un zulo.

L'ascensor de l'hotel va amb una manivela i la porta és una reixa. Tot l'hotel té un aire entre sinistre i romàntic. Tot un descobriment. El van construir el 1908 i estava pensat pels mariners i passatgers que venien d'ultramar. Immigrants europeus que s'estaven aquí fins que trobaven on quedar-se definitivament a Nova York o a qualsevol altre indret dels EUA. Es veu que els nàufrags del Titànic (els que van sobreviure, és clar) es van allotjar aquí. No us negaré que l'hotel té un punt de misteriós. I els grums van tots amb jaqueta vermella i una gorra pròpia de l'ofici...

En aquests moments tinc un problema tècnic. No porto adaptadors de corrent elèctric i la bateria de l'ordinador amenaca amb acabar-se. La del mòbil s'ha acabat del tot. Ah! I tampoc tinc dièresi a la i ni c trencada, com haureu comprovat...



El vol ha estat prou bé, tret d'algunes turbulències que han provocat la mateixa reacció col.lectiva que provoquen les muntanyes russes. Un esglai general i els plors dels nens més petits que hi havia a l'avió. He segut sol a la columna del mig. A la meva dreta hi tenia el passadís i a la meva esquerra ningú. Amb el que a mi m'agrada petar-la! Bé, al final he acabat parlant amb la senyora de darrer meu. Una holandesa d'Amsterdam que també tenia ganes de xerrar mentre el marit i la filla dormien amb la boca ben oberta. Potser s'han empassat la mosca alemanya que ha creuat l'Atlàntic gratis. L'holandesa i família tenen previst fer Nova York i Washington, desplacar-se a Los Angeles amb un vol domèstic i tornar des d'allà a NYC en cotxe.

A l'aeroport internacional de Newark (New Jersey) m'han vingut ganes de fotografiar les banderoles nord-americanes que penjaven per tot arreu, però està prohibit fer fotos a la zona d'immigració. El funcionari de torn m'ha demanat a què em dedico, si tinc amics als Estats Units, si tinc intenció de buscar-hi feina, què hi vaig a fer i quant de temps m'hi penso estar. M'ha posat el segell en una pàgina qualsevol del passaport i apa, welcome in the states!

El tren m'ha portat fins la Penn Station. Allà he aprofitat per comprar el bitllet de tren per anar dilluns a Boston i he decidit agafar la Setena Avinguda avall per anar a l'hotel. Puc assegurar que no he notat els 17 quilos de motxilla que duc a l'esquena perquè cada vegada que sóc a Nova York, floto. Aquesta ciutat és impressionant. És pura energia. Mentre caminava he obert la guia i m'he mirat un mapa. Ni tan sols m'he aturat, però un matrimoni local m'ha clitxat. "Necessita ajuda?".

La veritat és que no en necessitava perquè tenia molt clar on anava, però he pensat que seria bo fer-me el despistat i aprofitar l'ocasió per parlar amb aquella gent tan amable. Devien rondar els setanta. M'han indicat el camí i semblava que volien allargar l'explicació. Els he demanat pels castells de foc d'aquesta nit i m'han dit que a tota la ribera del Hudson es podrien veure. S'hi espera un mil.lió de persones!

Ho deixo aquí. Me'n vaig a buscar un bon lloc per veure els fireworks. Felic dia de la independència! (I nosaltres celebrant derrotes...)