"Talk about a dream; try to make it real. You wake up in the night with a fear so real. You spend your life waiting for a moment that just dont come. Well don't waste your time waiting..." B.S. (Badlands)

dissabte, 11 de juliol del 2009

Washington DC, "shaking the cherries"


Si hi ha un lloc al món amb la presència més elevada del que jo anomenaria "remenadors de cireres", aquest és Washington DC. La sensació de trepitjar per primera vegada aquesta mena d'epicentre del món és senzillament "brutal". La capital dels Estats Units d'Amèrica és una ciutat que impressiona, sobretot per la seva extensió i per la tranquilitat que respira, si més no als quadrants situats al nord del Capitoli.

Els del sud, per manca de temps i per seguretat, no els he trepitjat aquesta vegada. Un dels records que m'enduré de la ciutat de Washington és la inacabable Connecticut Avenue, especialment el tram comprès entre el Dupond Circle i la Universitat del Districte de Columbia o el que és el mateix: entre els números 1400 i 4400. Aquest tram el vaig fer caminant i amb la motxilla a l'esquena un vespre de dijous. L'hauria pogut resoldre amb el metro, però el magnetisme d'aquesta ciutat em va fer seguir caminant, oblidant-me del pes que portava pràcticament fins al moment de treure-me'l de sobre, que va ser quan em vaig adonar que estava rebentat.

Tampoc oblidaré mai el meu primer encontre amb la Casa Blanca, amb el Capitoli o amb el punt exacte des d'on Martin Luther King va pronunciar la frase lapidària "I have a dream"; el Lincoln Memorial.


Tres llocs que he tingut la sort de visitar en companyia d'un amfitrió de luxe com és el Xavi Vilà, el meu company de Catalunya Ràdio a Washington.

dijous, 9 de juliol del 2009

Amtrak regional train 173 to Washington


Comença la travessia cap a Washington DC. En certa manera és tornar enrere perquè torno a passar per Nova York. Aquesta vegada sóc al regional 173 de la companyia Amtrak. Fa el mateix recorregut de baixada per la costa est aturant-se a poblacions com Providence, New London, New Haven o Stamford. És a dir que creua els estats federats de Massachusetts, Rhode Island, Connecticut i Nova York fins arribar a la Penn Station de NYC. Després d'estar-se una bona estona aturat a l'estació subterrània del cor de Manhattan, el tren reprèn la marxa cap a la capital federal. Primer passarà per Newark (New Jersey), pararà a Philadelphia (Pennsylvania) i creuarà els petits estats de Delaware i Maryland abans d'arribar a Washington DC. Tot plegat vuit hores de viatge amb vistes al paisatge superpoblat de la costa est dels Estats Units.

El trajecte se m'ha fet menys pesat conversant amb la senyora que tinc asseguda al costat, a l'altra banda del passadís. M'ha sabut greu perquè estava llegint el seu llibre, però ella també ha mostrat interès. És curiós com en un moment pots descobrir un munt de coses d'una persona que has conegut per casualitat. És una treballadora social d'Ohio però que viu a Massachusetts des de fa uns quants anys. El seu marit és físic i el seu fill estudia a Oregon. Es diu Elaine i, no us ho perdeu, va quedar meravellada amb la Sardana quan en va veure un reportatge a la televisió a finals dels seixanta. No és la primera nord-americana que em trobo que coneix l'existència de la nostra cultura.

Ahir, un venedor de Salem em va preguntar d'on era (tenen força desenvolupat el sentit de la curiositat els nord-americans), li vaig respondre “from Barcelona, Catalonia” i aleshores em va sorprendre amb la pregunta “no és aquella àrea que es vol separar d'Espanya?”. Brutal, la causa catalana ha arribat a Salem!

La conversa amb l'Elaine ha estat molt interessant. Ara se'n va a veure una germana que té a prop de Philadelphia. Hem parlat de política i m'ha dit que tot i que a la família són tots demòcrates, van tenir les seves diferències perquè a les primàries ella i el marit preferien la Clinton i el fill preferia l'Obama. Ara però estan encantats amb l'Obama “perquè ja era hora que un negre ocupés la Casa Blanca”. Quan li he explicat el viatge que estic fent ha quedat bocabadada. Diu que ella va fer una cosa semblant per Europa de jove i que té moltes ganes de fer-ho ara pel propi país. M'ha dit que quan m'endinsi al Midwest em trobaré un país molt diferent del que he vist fins ara. Ja és una mica la idea que porto al cap.

Salem o el negoci de les bruixes


He marxat de Boston i rodalies amb un record força positiu. Per començar l'estança a la residència de la Berkeley Street no ha estat pas tan malament. L'esmorzar era prou divertit entre els ous a la carta i la màquina per fer-se els gaufres. Dimecres al matí vaig aprofitar per fer una escapada a Salem, localitat famosa per la seva cruel relació amb la bruixeria.

Al segle XVII van penjar diverses dones acusades de bruixeria i van tancar i torturar centenars de persones sospitoses de tenir relacions amb el món de la màgia. La llegenda de les bruixes de Salem està basada en fets reals.

Un pastor (en el sentit religiós de la paraula) acabat d'arribar amb la seva família i la seva criada, original de les Barbados, va decidir començar una nova vida a Salem. La criada entretenia les nenes explicant històries de màgia i bruixeria i aquestes les van arribar a interioritzar tant que van començar a alterar el seu comportament. De seguida va córrer la veu que estaven embruixades. Allò va fer embogir la gent que de sobte veia bruixeria per tot arreu. Molta gent va acabar penjant d'una soga. Anys més tard, les autoritats de Salem reconeixerien que es van equivocar i avui el poble és un monument a les bruixes.

La veritat és que hi ha un cert abús del tema. Salem viu de les bruixes. A cada cantonada hi ha una botiga de carabasses, barrets o escombres de bruixa. Salons on et llencen les cartes del tarot, et llegeixen el palmell de la mà o preveuen el teu futur mirant una bola de cristall. Museus a dojo. El museu dels fantasmes, el museu de les fotografies de fantasmes, el museu de les bruixes (és clar!), el museu de cera, etc. I fins i tot petites obres de teatre que reprodueixen el judici sumaríssim al qual van sotmetre aquelles dones que van ser condemnades a la forca.

El trajecte entre Boston i Salem es pot cobrir en autobús, en tren o en ferry. Vaig optar per aquesta última opció, però crec que em vaig equivocar. La mar no estava gens calmada i l'embarcació de la companyia “Salem Ferry” no era gaire gran. 55 minuts de muntanyes russes. No recordava haver-me marejat mai tant. Suposo que són símptomes de que els anys no perdonen, però he de reconèixer que va valer la pena poder veure la costa des del mar i les nombroses illes que s'extenen davant de Boston.

De tornada a Boston vaig fer una volta pel barri italià, però vaig desistir de sopar en un dels seus nombrosos restaurants perquè estaven tan plens que alguns tenien cua per entrar. La curiositat és que tots tenien aspecte de ser força refinats, és a dir res de pizzeries barates i a mi em sabia greu anar a sopar tot sol en un lloc tan selecte. Això per no parlar del meu aspecte aquell vespre; sense afeitar, amb semarreta i amb cara d'haver estat tot el dia d'excursió per Salem, embruixat i marejat per partida doble perquè el trajecte de tornada va ser encara pitjor.

Vaig tornar a creuar Boston de punta a punta amb la temptació de menjar alguna cosa en algun xinès de la immensa Chinatown, però finalment em vaig decantar per una taverna anomenada “Jacob Wirth”.

Es tracta d'un local absolutament recomanable. Em recordava una mica a un casal municipal de qualsevol poble de Catalunya. Una gran sala amb taules situades a diferents nivells i una decoració rústica. Entre les cerveses, a banda de les locals (IPA, Samuel Adams, etc) hi havia un interessant assortit de cerveses europees, bàsicament belgues i alemanyes. Sortint de la taverna tenia l'opció d'anar a veure un concert de “trash metal” per set euros. Un estudiant em va mirar de convèncer per veure la banda del seu amic amb l'argument que es tractava dels nous “Black Sabbath” i fins i tot me'n va donar el link a “myspace”. La temptació hi era, però el cansament era superior.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Boston, una ciutat de patriotes

Escena d'una visita guiada per Boston

Iniciar un viatge pels Estats Units d'Amèrica (EUA) a Boston té un sentit històric. Va ser en aquesta ciutat on es van gestar els fonaments de la pàtria nord-americana. Aquí és on els colonitzadors britànics van mostrar els primers senyals d'insurgència. A Boston es van rebel.lar contra un imperi que els quedava lluny i que els xuclava la sang a base d'impostos. En aquesta ciutat de la Nova Anglaterra es van escriure les primeres línies del camí cap a la Independència.

En memòria de Samuel Adams, signant de la Declaració d'Independència
Tot això és pot seguir molt fàcilment seguint la línia que hi ha traçada al terra, coneguda com a "Freedom Trial" o camí de la llibertat. Són vuit quilòmetres de recorregut pels punts clau de la ciutat relacionats amb la revolució que va alliberar aquells colonitzadors dels seus lligams polítics, administratius i nacionals amb l'Imperi Britànic. Per arribar-hi es va haver de vessar molta sang, un fet que ens recorda la "Boston's Massacre" del 1770. Una matança perpetrada pels soldats britànics que van reprimir sense miraments el llençament de mercaderies al mar per part dels rebels.

A Boston hi van associats noms de patriotes de primer ordre com Samuel Adams, Paul Revere o John Hancock.

També presumeixen d'haver tingut el primer ferrocarril i la primera escola pública de la història dels Estats Units, la Public Latin School (1635), la qual encara es conserva i que anys més tard donaria pas a la prestigiosa universitat de Harvard, actualment situada a Cambridge, a l'altra banda del riu.

Boston, Massachusetts


Fins ara no puc pas dir que Boston m'hagi rebut amb els braços ben oberts. Una pluja intensa i persistent m'ha acompanyat durant tot el dia i m'he hagut de rendir aixoplugant-me en un Starbucks per evitar mals majors. Ara escric amb vistes a la Summer Street.
Des de la South Station fins a la Berkeley Street, on estic allotjat, vaig tornar a fer una bona caminada amb la motxilla a l'esquena. Vaig creuar el Chinatown de Boston de punta a punta.



No es pot comparar amb el de Nova York, però déu n'hi do! Fins i tot tenen una porta pròpia d'entrada a la "town". Aquests xinesos són el que no hi ha!

Ahir al vespre, després d'instal.lar-me a la residència on dormiré fins dijous, vaig anar a fer una cervesa al famós bar de la sèrie "Cheers".

Vaig seure a la mateixa barra rectangular que servia de set a la sèrie. De fons tenien posat un cd dels Smashing Pumpkins. Feia anys que no els escoltava! Reconec que vaig anar a parar al local de la Beacon Street 84 perquè apareix anunciat a totes les guies, però també confesso que mai vaig seguir aquesta sèrie "de culte".

Demano disculpes als més afèrrims seguidors. En part, em va saber greu perquè no em vaig emocionar gaire quan em van servir una gerra d´I.P.A., una marca local segons em va confirmar el cambrer.

El lloc on estic hospedat no és gaire agradable. L'habitació és rància a més no poder. El llit és més propi de la cel.la d'una presó (no és que n'hagi vist gaires, però ja ens entenem) que no pas d'un hotel/hostal. En fí, que he anat a parar a un veritable "antro". Del sostre de l'habitacle en penja un ventilador ronyós. Evidentment no hi ha tv. El Jane de Nova York era pur luxe al costat d'això, és clar que també estem parlant de la meitat de preu. Això sí, el wifi funciona collonudament a tot l'hotel.

Al passadís he vist una porta misteriosa entreoberta. A dins hi ha un locutori telefònic d'un metre quadrat! I tot plegat té el pretenciós nom de "The Berkeley Residence", en honor al carrer on està situat que al seu temps està dedicat a l'eminència local. Probablement havia estat una residència d'estudiants, ara reciclada en "hostel" i allotjament social. Això sembla una cosa molt habitual als EUA; residències econòmiques que donen sostre a gent que no en té. S'hi veu molta gent del país que no tenen aspecte d'estar fent el turista precisament. Gent demacrada. Ahir a la nit, per exemple, vaig entrar a la sala de tv. En un televisor s'hi veia un partit de beisbol i a la sala mig fosca hi havia tres adults asseguts en butaques atrotinades i dormint a plaer. Recordeu la sala de jocs de la pel.lícula "Algú va volar sobre el niu del cucut" del Jack Nickolson? Doncs igual.

Fins i tot la senyora que em va atendre quan vaig fer el check-in feia por, pobreta. Sense dents, pàlida (sense sang?) i sense esma, em va donar les instruccions. Em va donar una tovallola a canvi de tres dòlars que em va prometre que em tornaria quan retornés la tovallola. Aquella germana de la caritat em va arribar a fer la conyeta que encara que ho semblés, ella no sempre era a la recepció i que si tornava més tard de les nou de la nit, hauria de trucar a un timbre per poder entrar a l'edifici. He d'esbrinar què s'amaga al darrere d'aquesta residència tan misteriosa que m'ha cobrat l'estança a través d'una "fundació sense ànim de lucre".

La zona sanitària és espantosa. Els lavabos són d'aquells on les portes no toquen ni al terra ni al sostre, és a dir que encara que no vulguis veus les sabates i els pantalons del paio del costat. Les portes són d'un color verd-hospital i els passadissos tenen un color groguenc. A la planta menys 1 hi ha el menjador. Sí, l'esmorzar està inclòs! És com un menjador d'escola. Passes amb la safata i un cuiner-cambrer et pregunta com vols que et faci els ous. Això m'ha agradat. També hi ha una màquina per fer-te tu mateix un "gaufre".

dilluns, 6 de juliol del 2009

Amtrak regional train 174 to Boston


Encara me'n faig creus. El tren ha sortit de la Penn Station amb vint minuts de retard. El primer que he pensat és “ves per on, això no només passa al servei de rodalies català (o espanyol a Catalunya)”. Però no ens enganyem, dels quaranta trens que apareixien en pantalla, només aquest anava “late”, la resta tots “on time”. Trens que sortien cap a Washington, Pittsburgh, Long Branch, Dover, Arlington, Albany, Jersey City, etc. La Pennsylvania Station és una estació subterrània gegant, situada als fonaments del Madison Square Garden, a la 8a Avinguda amb el carrer 33. Allà es creuen el metro, les rodalies que gestiona el “New Jersey Transit”, els trens de llarga distància gestionats per Amtrak i les rodalies de Long Island.


L'accés als trens va precedit d'unes mesures de seguretat insòlites a Europa. Només les he vistes a Brussel.les per agafar el tren que passa per l'Eurotúnel per anar a Londres via París. Els Amtrak són aquells trens platejats amb les finestres allargades i fosques vistes des de fora. El seu interior és sorprenentment còmode. Són butaques molt amples i espaioses i totes van equipades amb preses de corrent de 120 Volts i una taula plegable. L'equipatge cap sobradament als compartiments superiors. El bitllet d'Amtrak és personalitzat, és a dir que porta el nom del passatger i ha d'anar acompanyat d'una identificació amb fotografia.

M'ha fet gràcia aquesta bossa de patates fregides que venien al bar del tren. Visca els "false friends" (us hi heu de fixar bé per trobar-li la "gràcia"):

Abans d'accedir al tren cal mostrar el bitllet a una persona autoritzada que els controla un a un al peu de les escales mecàniques que et porten a la via corresponent. Així ningú es pot equivocar de tren i tampoc ningú pot pujar-hi sense pagar. Els manguis, doncs, ho tenen difícil. Un cop al tren, el revisor et demana el bitllet una sola vegada perquè deixa un resguard amb el nom de la ciutat de destinació corresponent al passatger al damunt del seient. Així pot saber quan un passatger acaba de pujar al tren o si un passatger ja ha estat controlat. És clar que sempre hi ha a qui canvia de seient i s'oblida d'endur-se el resguard.


Estic intentant esgarrapar el wifi a algú del vagó, però la cosa no acaba de rutllar o sigui que probablement no pugui penjar el post fins que arribi a Boston. En aquests moments, a les quatre de la tarda, estem creuant Connecticut. Des del tren puc veure pobles i pobles fets a base de cases victorianes. Sorprenen forca els pals de la llum i els cables que sostenen els semàfors per damunt de les cruilles. En algunes coses no miren massa prim els nord-americans. Bona part del recorregut del tren és paral.lel a la costa i he vist platges molt atractives.

Les últimes hores a Nova York

Aprofito el viatge a Boston per deixar sobre “el paper” les últimes impressions de Nova York. He pogut deixar la motxilla en un servei d'equipatges de la Penn Station a canvi de 4$. M'he tret un bon pes del damunt, concretament disset quilos. Quin plaer! Disposava de dues hores i mitja per rondar per la Vuitena i la Setena avingudes, aquella part de Nova York més frenètica, molt diferent del Village, TriBeCa o el SoHo. Aquí, al cor de la city, el trànsit és una autèntica bogeria i els rius de gent són impressionants. No t'hi pots encantar perquè et poden escombrar com si fossis una formiga.


Els ulls es tornen bojos. Veus escenes per tot arreu. A cada metre et creues amb un personatge sorprenent. Has de forçar les cervicals per veure el capdamunt dels edificis i has d'estar molt atent a les teves pertinences perquè això és una selva de ciment i emissions de CO2 amb tot tipus d'espècies humanes i, potser, també extraterrestres. En una cantonada han muntat una mena d'Speaker's Corner. Dalt d'un escenari que sembla un ring de boxa, parelles d'estudiants protagonitzen duels orals sobre un tema. Una emissora de ràdio esponsoritza l'oratòria. Primer enxampo un debat sobre què és millor, si Facebook o Twitter. S'acaben imposant els arguments del defensor del Facebook.


El segon debat encara és més trascendent: pits artificials o naturals. Una noia d'arrels asiàtiques defensa els pits tal com els ha creat la mare natura i un noi d'arrels hispanes defensa els pits corregits pel bisturí. L'argument del noi era “si els pots tocar, també són reals”. M'ha fet pensar en el pintor surrealista belga, René Magritte, i el seu quadre “Això no és una pipa”. Al quadre s'hi veu una pipa, però, si no te la pots fumar, ja no és una pipa, només et sembla que estàs veient una pipa., deia Magritte. Malauradament no m'he pogut esperar a conèixer el desenllaç del debat. Però veient la reacció del públic quan l'hispà ha fet pujar a l'escenari la seva amiga Cynthia d'Ohio -una noia de figura esculpida i orgullosa dels seus generosos pits-, em puc imaginar què ha decidit el públic...

La foto és d'una botiga de reparació de calçat, no pas d'on m'he comprat les sabates, però m'ha semblat un local entranyable el d'aquest Tony

Abans de tornar cap a la Penn Station encara he tingut temps de comprar-me unes sabates. Una tasca pendent des de feia mesos i que els detestables horaris belgues m'impedien fer. M'he endinsat en una immensa botiga que oferia un 50% de descompte en la compra d'un segon parell de sabates i m'he fet amb unes sabates de Trekking (m'esperen moltes llargues passajades) i amb unes sabates d'estiu. La sensació de satisfacció ha estat absoluta, sobretot perquè odio anar de compres. En sortir de la botiga he llençat les sabates que duia atrotinades a les escombraries. I posats a gastar quartos he anat a dinar. Ho he fet en un self-service asiàtic que hi ha davant de l'estació. És força original; per 5$ et donen una safata amb cinc departaments i a mesura que vas passant per davant dels plats cuinats, vas dient què vols que t'hi posin. Quan tens els cinc departaments plens ja pots anar a buscar taula.

I aquest és el punt més interesssant. A la primera planta hi ha les taules. Totes plenes, però amb algun forat. L'avantatge d'anar sol és que et pots acoplar fàcilment en qualsevol forat. He demanat a un parell de senyores negres (negres de veritat, no descafeinades com l'Obama) si m'hi podia afegir i m'han dit que sí. Les tenia assegudes davant meu i fent veure que fotografiava el meu plat, les he enquadrat a l'objectiu de la càmera. És una manera de tenir els records de les cares que em vaig creuant en aquest viatge. Al cap d'una estona no m'he pogut estar de dona'ls-hi conversa. És que no ho puc evitar! Volia saber en quin coi d'idioma parlaven. Em semblava que era anglès barrejat amb alguna altra cosa. A Alemanya havia sentit barreges increibles entre l'alemany i llengües africanes i a Bèlgica no cal dir el resultat que surt de barrejar el francès amb les llengües originals dels immigrants procedents de l'antigues colònies.

M'han dit que eren originals de Jamaica i que parlaven “broken english” amb moltes paraules de “Patua” pel mig. M'he quedat més tranquil. Aleshores la senyora de la meva esquerra m'ha demanat d'on era jo. M'ha dit que coneixia Barcelona i que li agrada molt la ciutat. Ella era de Malàisia i s'estava cruspint uns pebrotets picants com qui es menja una maduixa. Les jamaicanes s'ho miraven al.lucinades i li han demanat si no ho trobava picant. Aleshores ha començat un intercanvi d'informació gastro-cultural molt interessant. Quan he marxat havien començat a intercanviar-se menjar i a tastar les unes del plat de les altres. He marxat perquè no podia perdre el tren de Boston.