"Talk about a dream; try to make it real. You wake up in the night with a fear so real. You spend your life waiting for a moment that just dont come. Well don't waste your time waiting..." B.S. (Badlands)

dilluns, 6 de juliol del 2009

Walk Manhattan


It was an amazing sunday in Manhattan. I walked across the Village, little Italy and Chinatown. There are already some places I've seen twice and I could have this feeling of being in a place that I know. The streets of the Village are crowded of students and groovies. Many girls walking in the shortest trousers I've never seen. Believe me, it seems to be a "the shortest trousers contest" or "the longest legs price". Anyway, another reason to keep walking in the ciy that never sleeps.

Leaving the Meatpacking District I found the church of "Our lady of Guadalupe/Nuestra senora de Guadalupe", a roman catholic church full of hispanos who where waiting for their Sunday morning mess. Outside the church a kitchen-car offered "tortitas" and other Mexican specialities to the hungry prayers. Selling in the street is a way of life for many survivors of this urban jungle. I could see it later again in the financial district. Next to the Ground Zero hundred of Africans sell lux bags hided inside their two wheeled cars.


I walked along the Canal Street into Little Italy. Again the crazy business. Hundreds of shops side by side selling mark watches and perfumes. Incredible prices. Little Italy has turn into a huge restaurants mail
and about Chinatown, it seems it doesn't stop growing. They took all the remaining place to the Jewish and German immigrants that used to be there a long time ago. By the way, how good it is to eat a viet homemade soup. It is a the perfect way to feel like eating something healthy when you are being bombed by fastfood of any kind from every corner.

Before beginning the way back "home" through the Wall Street and TriBeCa, I bought a cap. Yeah! In front of the Brooklyn bridge I spent 24$ in a Yankees cap. Really necessary when you are nine hours walking Manhattan under the sun.

It's time to move to Boston after a short weekend in New York city. If I find a locker at the Penn Station, maybe I take a last walk around the city of my dreams.

dissabte, 4 de juliol del 2009

American Land


Com que encara estic de ressaca del concert de Frankfurt, m'he permès titular aquest post amb el nom d'un tema folk que el Bruce inclou als bisos des de fa bastants concerts. Dit això, són dos quarts de vuit del vespre i escric des del meu camarot amb vistes (reduides) al riu Hudson. Això del camarot no és un dir. L'hotel on m'he instal.lat és a la Jane Street per sota de la 114, just a la cantonada del River Side. L'habitació fa dos per un i mig, però és perfecta. Una finestreta petita que espero poder mostrar en una foto que penjaré quan pugui, una tele plana penjada a la paret i un mirall enorme que em fa oblidar que estic en un zulo.

L'ascensor de l'hotel va amb una manivela i la porta és una reixa. Tot l'hotel té un aire entre sinistre i romàntic. Tot un descobriment. El van construir el 1908 i estava pensat pels mariners i passatgers que venien d'ultramar. Immigrants europeus que s'estaven aquí fins que trobaven on quedar-se definitivament a Nova York o a qualsevol altre indret dels EUA. Es veu que els nàufrags del Titànic (els que van sobreviure, és clar) es van allotjar aquí. No us negaré que l'hotel té un punt de misteriós. I els grums van tots amb jaqueta vermella i una gorra pròpia de l'ofici...

En aquests moments tinc un problema tècnic. No porto adaptadors de corrent elèctric i la bateria de l'ordinador amenaca amb acabar-se. La del mòbil s'ha acabat del tot. Ah! I tampoc tinc dièresi a la i ni c trencada, com haureu comprovat...



El vol ha estat prou bé, tret d'algunes turbulències que han provocat la mateixa reacció col.lectiva que provoquen les muntanyes russes. Un esglai general i els plors dels nens més petits que hi havia a l'avió. He segut sol a la columna del mig. A la meva dreta hi tenia el passadís i a la meva esquerra ningú. Amb el que a mi m'agrada petar-la! Bé, al final he acabat parlant amb la senyora de darrer meu. Una holandesa d'Amsterdam que també tenia ganes de xerrar mentre el marit i la filla dormien amb la boca ben oberta. Potser s'han empassat la mosca alemanya que ha creuat l'Atlàntic gratis. L'holandesa i família tenen previst fer Nova York i Washington, desplacar-se a Los Angeles amb un vol domèstic i tornar des d'allà a NYC en cotxe.

A l'aeroport internacional de Newark (New Jersey) m'han vingut ganes de fotografiar les banderoles nord-americanes que penjaven per tot arreu, però està prohibit fer fotos a la zona d'immigració. El funcionari de torn m'ha demanat a què em dedico, si tinc amics als Estats Units, si tinc intenció de buscar-hi feina, què hi vaig a fer i quant de temps m'hi penso estar. M'ha posat el segell en una pàgina qualsevol del passaport i apa, welcome in the states!

El tren m'ha portat fins la Penn Station. Allà he aprofitat per comprar el bitllet de tren per anar dilluns a Boston i he decidit agafar la Setena Avinguda avall per anar a l'hotel. Puc assegurar que no he notat els 17 quilos de motxilla que duc a l'esquena perquè cada vegada que sóc a Nova York, floto. Aquesta ciutat és impressionant. És pura energia. Mentre caminava he obert la guia i m'he mirat un mapa. Ni tan sols m'he aturat, però un matrimoni local m'ha clitxat. "Necessita ajuda?".

La veritat és que no en necessitava perquè tenia molt clar on anava, però he pensat que seria bo fer-me el despistat i aprofitar l'ocasió per parlar amb aquella gent tan amable. Devien rondar els setanta. M'han indicat el camí i semblava que volien allargar l'explicació. Els he demanat pels castells de foc d'aquesta nit i m'han dit que a tota la ribera del Hudson es podrien veure. S'hi espera un mil.lió de persones!

Ho deixo aquí. Me'n vaig a buscar un bon lloc per veure els fireworks. Felic dia de la independència! (I nosaltres celebrant derrotes...)

divendres, 3 de juliol del 2009

Gran concert!


Per fí una altra gran nit amb el meu estimat Bruce Springsteen i amb la "llegendària" E Street Band. Res a veure amb el concert de Landgraaf (Paisos Baixos) de fa unes setmanes. Tocar en un descampat enmig d'un festival (el Pinkpop) amb vuit concerts totalment diferents al llarg del dia no és el mateix que tocar en un estadi i amb un públic entregat. També he confirmat que el públic de Frankfurt no té res a veure amb el d'Hamburg, és a dir que els fans de Hessen són més càlids que els del nord i per tant els alemanys no sempre són igual que els alemanys. La Commerzbank Arena tampoc és que fos el Camp Nou, però déu n'hi do. Si no fos així, el Bruce no ens hauria regalat "The factory", "Point Blank", "I'm going down" o "Jungleland". Han estat dues hores i tres quarts de concert.

Demà toca pujar en un d'aquests Titànics del cel o sigui que me'n vaig a dormir. Espero que els "matons" que hi ha a la porta dels locals de la Moselstrasse deixin de cridar cada vianant convidant-lo a prendre una copa. Quan he tornat del concert la frase ganxo era "entrin, entrin que tenim el local ple d'Springsteen's girls". Quins nassos! Fot una xafugor terrible, no hi aire acondicionat i he de tenir la finestra oberta per a no ofegar-me o sigui que hauré d'aguantar la cridòria!

Primera parada: Colònia


Es podria dir que el primer dia de viatge ha tingut algun contratemps... tot i que es veia venir que passaria el que ha passat. L'ICE (l'Intercity Express és a dir l'alta velocitat alemanya) de les 12:18 ha marxat sense mi. Hauria arribat a temps si no fos per les indicacions belgues dels belgues. Ho dic així perquè suposo que ells s'entenen entre ells perquè no sembla pas que tinguin en compte els que fan un ús esporàdic de la seva “xarxa” de metro. En fí, tampoc cal donar les culpes a aquesta colla de surrealistes perquè la veritat és que he sortit molt just de temps. Massa. Ho veia a venir, sobretot quan m'he recordat que havia de gravar i enviar tres “postals” pel Cafè de la República! La inspiració d'última hora ha estat providencial. Després he comès l'error fatal d'equivocar-me de sentit quan he canviat de línia. Però no calia perdre els nervis. El Jumbo no surt fins demà.

Avui “només” podia quedar-me sense un nou show del Boss. He pogut canviar el bitllet de l'ICE directe per un Thalys (“l'alta velocitat belga”) fins a Colònia. El canvi de tren m'ha obligat a estar-me una horeta a la capital dels “Rheinländer” i no ha estat gens malament. L'estació principal de Colònia és just davant de la imponent catedral amb les restes dels “reis mags” i no m'he pogut estar de fer el turista. Una volta al voltant de “Dom” i fins i tot una visita al punt de venda d'entrades del Kaufhof. Sí, havia de preguntar si el concert del Bruce estava “sold out”. No ho sabien. “No tenim accés a la venda d'entrades per Frankfurt”. Fantàstic! Un punt de venda sense accés al sistema. D'això se'n diu passar del surrealisme belga al surrealisme alemany. Què m'esperarà als Estats Units? No em feu massa cas. Avui he dormit poc. El surrealista dec ser jo.

I ja som a l'ICE Colònia-Frankfurt, des d'on escric aquestes línies. Davant meu una presentadora de la WDR. Suposo que també ha vist que jo podria ser del ram perquè el meu ordinador porta un parell d'adhesius amb la paraula ràdio precedida de Catalunya. Però tan ella com jo hem obviat el tema. Ah! Sóc al vagó restaurant. Aprofito per dir-vos que és una manera pràctica d'estalviar-se la reserva de seient i poder fer un cafetó còmodament. Acabem de parar a l'aeroport de Frankfurt am Main. Demà hi tornarem!

Bé, acabo d'escoltar la conversa d'uns alemanys que van fins al cul de Weizenbier. Estan orgullosos de les seves entrades a Tribuna. No he pogut evitar atansar-m'hi i preguntar si tenen algun amic que s'hagi quedat sense entrades. M'han dit que tots en tenen, però que han escoltat que s'han exhaurit les entrades barates. Tinc una petita esperanca de poder vendre la meva segona entrada. Aquella que m'hauria agradat posar en mans d'una bona companyia! Serà el segon concert del Bruce que visc sol entre la multitud en menys d'un any. Què hi farem! C'est la vie!

Acabo de fer el check in a l'hotel de Frankfurt. Tinc l'hotel entre dues cases de barrets al darrere de l'estació. Això no és nou per a mi. Amb la broma fa sis anys seguits que trepitjo Frankfurt. Fins ara sempre per la Fira del llibre. La capital bancària europea plena de sex shops i de prostitució. Per què serà que aquí hi ha la seu del Banc Central Europeu?

Entre l'estació i l'hotel m'he trobat un trio de finlandesos amb semarretes del Bruce i els he preguntat si tots tenien entrada. Un m'ha preguntat quan volia per la meva entrada. Li he dit que seixanta euros (en vaig pagar 78). Me n'oferia 50 perquè tenia un amic que li venia per 40. Li he dit que aleshores li comprés al seu amic perquè jo (de moment) no era amic seu. Li he dit que el concert estava "sold out" i que ja trobaria algú altre. Aleshores s'ha tret 60 euros de la butxaca i hem fet negocis a la catalano-finlandesa i tots tan amics. Ei, que jo no hi he sortit guanyant res. Diguem que hi he perdut menys del que em pensava...

Bé, envio el post, abans no em tallin el wifi gratis de no sé quina casa de barrets de per aquí a la vora i me'n vaig a la Commerzbank Arena.



dijous, 2 de juliol del 2009

Últims preparatius

Last hours in Brussels. It's time to decide what to put inside my bag. Tomorrow I'll take the train to Frankfurt am Main. There's a rendez-vouz with an old mate, a rock'n'roll hard worker, a New Jersey son. It will be a great american evening in the heart of Europe. And next day landing on the promised land. Ready to celebrate the Independence Day: http://www.youtube.com/watch?v=9U9Qzo2N0gw&feature=related

dimecres, 1 de juliol del 2009

The "catalan midwest"


For a long time I've thought the american midwest should look like this. Now I'm the closest I've never been to confirm my old theory. I'm sure there are bridges between the landscapes of this world. The same bridges between the fragile spirits of us. Here you have a frame of the catalan midwest. This is the hard land, my friend.

Countdown



Compte enrere per a l'inici d'un llarg viatge. Un viatge esperat i desitjat, però en unes circumstàncies que fan que n'augmenti el misticisme que l'envolta. De vegades calen excuses extravagants per retrobar-nos amb nosaltres mateixos.