Les aventures nord-americanes de l'estiu del 2009 han arribat al seu final, però això, amics, només ha fet que començar. Paraula de Sioux !
Bromes a banda, tot i que ara mateix estic molt i molt cansat després de volar 10 hores entre Seattle i Frankfurt i d'esperar quatre hores un segon avió per anar fins a Brussel.les, puc assegurar que després d'aquesta experiència el que tinc més clar és que em moro de ganes per repetir-la.
Estic fent una mica de temps per no anar a dormir excessivament d'hora (he perdut una nit de son), però se'm tanquen els ulls davant de l'ordinador. Així que no m'enrotllo més per ara.
Per a qui hi tingui interès: tinc la intenció de posar fotos als post que no en tenen i afegir els post pendents.
Bon estiu a tothom!
dissabte, 1 d’agost del 2009
dimarts, 28 de juliol del 2009
Calor històrica a Seattle
Feia molts anys que no es recordaven temperatures tan altes a l'estat de Washington i el pitjor encara no ha arribat. Els termòmetres freguen els 100 graus Fahrenheit, és a dir gairebé 40 graus Celsius. L'aire és espès i la transpiració humana es fa insuportable als ascensors i als autobusos. Aquesta sensació d'humitat disparada m'ha traslladat a quan em tocava passar els estius a Barcelona. Però a Seattle això no és habitual. Aquesta ciutat està acostumada a la pluja i a les baixes temperatures!
Ahir vaig anar a tornar el cotxe de lloguer. Bé, el segon perquè el primer es va quedar al Canadà. Em vaig desempellegar del Chevrolet Equinox amb matrícula de Nou Mèxic que em va portar des de la British Columbia fins a la costa del Pacífic del nord-oest dels Estats Units. Em pensava que em muntarien un numeret amb el tema de l'accident i res de res. Ans el contrari. He estat jo qui els ho ha hagut de recordar. Em van dir que no m'he d'amoinar per res perquè l'assegurança ho cobreix tot. Quan ja havia sortit de l'oficina, alguna cosa m'hi va fer tornar a entrar. "Ja li he dit que no s'ha d'amoinar. Ni tan sols ho hauria de fer si vostè hagués tingut la culpa de l'accident!". En fí, aquella dona m'ho va dir tan convençuda que me la vaig haver de creure.
Un cop han quedat enrere les aventures i les desventures a la carretera (8.000 quilòmetres de seguida estan dits!), he retornat a l'exploració urbana. Seattle no és ni Chicago ni molt menys Nova York, però potser seria comparable a Boston. Sembla una ciutat amable, tot i que té els seus defectes. Per exemple, el transport públic. Aquí tot és a base d'autobusos i troleys i, com passa a tot arreu, cal un màster per familiaritzar-se amb el seu funcionament. De fet, a cada lloc funciona diferent el tema del transport públic.
Recordo que a Chicago només podies pagar dins l'autobús amb bitllets de dòlar. A Calgary (Canadà) és impossible comprar el bitllet a l'autobús, però encara és més difícil trobar un establiment que vengui bitllets. Això t'obliga o bé a no pagar dient-li al conductor que et sap molt de greu, però que no has pogut comprar cap bitllet o a conèixer algú a la parada d'autobús i que t'acabi pagant el viatge. A mi em passar això últim al trajecte d'anada i la primera opció a la tornada. L'endemà, però, ja vaig pagar. A Seattle encara ha estat més divertit perquè el conductor de l'autobús m'ha dit que no li pagués fins que baixés.
L'anècdota del dia d'ahir va ser quan entre la cinquena avinguda i el carrer Pine, dues noies em van demanar si em faria res que m'utilitzessin com a model per a les seves classes de perruqueria. Primer vaig pensar que no estava per romanços, però aleshores em va passar pel cap que potser seria una bona manera de fugir de la calor una estona. Vaig demanar en què consistiria l'experiment exactament i em van dir que volien fer una prova amb colors. Vaig dir que ni parlar-ne, que a mi ja m'està bé el color del meu cabell.
Em van dir que només es tractava de donar-hi més llum que no farien res excèntric. Al cap de dues hores em vaig plantar a l'adreça que m'havien donat. Un centre de perruqueria espectacular, ultramodern, amb disc-jockey inclòs. Em van oferir cafè, aigua, el que vulgués. El lloc era gegant. Al cap d'un moment professor i alumnes estaven al meu voltant estudiant què podien fer. Em van mostrar un catàleg i vaig escollir la tonalitat més semblant al meu color natural. El resultat és imperceptible, cosa que ja m'està bé, i l'anècdota va ser prou interessant. Mentre em pintaven el cap em vaig poder connectar a internet i tot. I el més important: vaig oblidar-me de la calor per una bona estona.
Ahir vaig anar a tornar el cotxe de lloguer. Bé, el segon perquè el primer es va quedar al Canadà. Em vaig desempellegar del Chevrolet Equinox amb matrícula de Nou Mèxic que em va portar des de la British Columbia fins a la costa del Pacífic del nord-oest dels Estats Units. Em pensava que em muntarien un numeret amb el tema de l'accident i res de res. Ans el contrari. He estat jo qui els ho ha hagut de recordar. Em van dir que no m'he d'amoinar per res perquè l'assegurança ho cobreix tot. Quan ja havia sortit de l'oficina, alguna cosa m'hi va fer tornar a entrar. "Ja li he dit que no s'ha d'amoinar. Ni tan sols ho hauria de fer si vostè hagués tingut la culpa de l'accident!". En fí, aquella dona m'ho va dir tan convençuda que me la vaig haver de creure.
Un cop han quedat enrere les aventures i les desventures a la carretera (8.000 quilòmetres de seguida estan dits!), he retornat a l'exploració urbana. Seattle no és ni Chicago ni molt menys Nova York, però potser seria comparable a Boston. Sembla una ciutat amable, tot i que té els seus defectes. Per exemple, el transport públic. Aquí tot és a base d'autobusos i troleys i, com passa a tot arreu, cal un màster per familiaritzar-se amb el seu funcionament. De fet, a cada lloc funciona diferent el tema del transport públic.
Recordo que a Chicago només podies pagar dins l'autobús amb bitllets de dòlar. A Calgary (Canadà) és impossible comprar el bitllet a l'autobús, però encara és més difícil trobar un establiment que vengui bitllets. Això t'obliga o bé a no pagar dient-li al conductor que et sap molt de greu, però que no has pogut comprar cap bitllet o a conèixer algú a la parada d'autobús i que t'acabi pagant el viatge. A mi em passar això últim al trajecte d'anada i la primera opció a la tornada. L'endemà, però, ja vaig pagar. A Seattle encara ha estat més divertit perquè el conductor de l'autobús m'ha dit que no li pagués fins que baixés.
L'anècdota del dia d'ahir va ser quan entre la cinquena avinguda i el carrer Pine, dues noies em van demanar si em faria res que m'utilitzessin com a model per a les seves classes de perruqueria. Primer vaig pensar que no estava per romanços, però aleshores em va passar pel cap que potser seria una bona manera de fugir de la calor una estona. Vaig demanar en què consistiria l'experiment exactament i em van dir que volien fer una prova amb colors. Vaig dir que ni parlar-ne, que a mi ja m'està bé el color del meu cabell.
Em van dir que només es tractava de donar-hi més llum que no farien res excèntric. Al cap de dues hores em vaig plantar a l'adreça que m'havien donat. Un centre de perruqueria espectacular, ultramodern, amb disc-jockey inclòs. Em van oferir cafè, aigua, el que vulgués. El lloc era gegant. Al cap d'un moment professor i alumnes estaven al meu voltant estudiant què podien fer. Em van mostrar un catàleg i vaig escollir la tonalitat més semblant al meu color natural. El resultat és imperceptible, cosa que ja m'està bé, i l'anècdota va ser prou interessant. Mentre em pintaven el cap em vaig poder connectar a internet i tot. I el més important: vaig oblidar-me de la calor per una bona estona.
diumenge, 26 de juliol del 2009
Un ensurt terrible
Divendres a primera hora de la tarda vaig tenir un accident de trànsit a la Intercanadian Highway. Una moto de gran cilindrada que venia en sentit contrari va girar a l'esquerra sense aturar-se en una intersecció i va xocar amb el meu cotxe. L'impacte va ser brutal. Vaig poder controlar el cotxe fins la cuneta, però el vehicle va quedar inservible. Vaig haver de sortir per la porta del copilot perquè la meva no es podia obrir.
No em vaig fer mal, però la motorista és a l'hospital. Per sort, la seva vida no corre perill. Com us podeu imaginar, ha estat una experiència molt dura, però que hauria pogut tenir conseqüències molt pitjors.
Tant els testimonis com la policia canadenca em van dir que estava molt clar que jo no tenia cap culpa en l'accident perquè circulava per la via principal. Un camioner que estava esperant per incorporar-se a la via principal per la dreta va veure tot la seqüència de l'accident i em va dir que la moto formava part d'un grup i s'havia quedat endarrerida. Els altres li van fer senyals que s'esperés per girar, però no ho va fer.
Suposo que és per això que em van deixar marxar. Però encara que no sigui responsable de l'accident estic molt preocupat per l'altra persona. Fins l'últim moment abans de tornar a entrar als Estats Units he estat intentant localitzar l'agent de policia que em va prendre declaració perquè és l'únic que està autoritzat a donar-me el nom de la motorista. No hi ha manera que el policia es posi al telèfon perquè estan desbordats entre accidents de trànsit i incendis forestals.
Ho continuaré intentant aquesta setmana des dels EUA i, si cal, també des d'Europa perquè m'agradaria poder transmetre la meva preocupació a aquella dona. Les primeres vint-i-quatre hores després de l'accident vaig passar-ho molt malament perquè no tenia cap informació sobre el seu estat.
L'endemà vaig passar per l'hospital on la van portar en primera instància, però sense el seu nom no em podien ajudar. Vaig optar per preguntar directament a les infermeres fins que una em va ajudar i va fer venir la superior. Aquesta em va dir que la vida de la motorista no corria perill però que l'havien traslladat a Vancouver per operar-la d'una cama. Avui he estat a Vancouver amb l'esperanca de rebre una trucada del policia per dir-me el nom de l'hospital on l'havien portat, però res de res. He estat a punt de fer un recorregut pels hospitals de la ciutat, però hauria estat buscar una agulla en un paller.
Durant tot el viatge no he parat de veure grups de motards per les carreteres tant dels Estats Units com del Canadà. Als EUA la majoria van ser casc, al Canadà és obligatori dur-lo (per sort!).
Suposo que entendreu la inactivitat del bloc. Tinc moltes coses per explicar i m'agradaria deixar-ne constància per completar el bloc ja que l'he engegat, però segurament ho deixaré per a més endavant. Els últims dies del viatge seran a Seattle, on tinc previst arribar aquest dilluns.
No em vaig fer mal, però la motorista és a l'hospital. Per sort, la seva vida no corre perill. Com us podeu imaginar, ha estat una experiència molt dura, però que hauria pogut tenir conseqüències molt pitjors.
Tant els testimonis com la policia canadenca em van dir que estava molt clar que jo no tenia cap culpa en l'accident perquè circulava per la via principal. Un camioner que estava esperant per incorporar-se a la via principal per la dreta va veure tot la seqüència de l'accident i em va dir que la moto formava part d'un grup i s'havia quedat endarrerida. Els altres li van fer senyals que s'esperés per girar, però no ho va fer.
Suposo que és per això que em van deixar marxar. Però encara que no sigui responsable de l'accident estic molt preocupat per l'altra persona. Fins l'últim moment abans de tornar a entrar als Estats Units he estat intentant localitzar l'agent de policia que em va prendre declaració perquè és l'únic que està autoritzat a donar-me el nom de la motorista. No hi ha manera que el policia es posi al telèfon perquè estan desbordats entre accidents de trànsit i incendis forestals.
Ho continuaré intentant aquesta setmana des dels EUA i, si cal, també des d'Europa perquè m'agradaria poder transmetre la meva preocupació a aquella dona. Les primeres vint-i-quatre hores després de l'accident vaig passar-ho molt malament perquè no tenia cap informació sobre el seu estat.
L'endemà vaig passar per l'hospital on la van portar en primera instància, però sense el seu nom no em podien ajudar. Vaig optar per preguntar directament a les infermeres fins que una em va ajudar i va fer venir la superior. Aquesta em va dir que la vida de la motorista no corria perill però que l'havien traslladat a Vancouver per operar-la d'una cama. Avui he estat a Vancouver amb l'esperanca de rebre una trucada del policia per dir-me el nom de l'hospital on l'havien portat, però res de res. He estat a punt de fer un recorregut pels hospitals de la ciutat, però hauria estat buscar una agulla en un paller.
Durant tot el viatge no he parat de veure grups de motards per les carreteres tant dels Estats Units com del Canadà. Als EUA la majoria van ser casc, al Canadà és obligatori dur-lo (per sort!).
Suposo que entendreu la inactivitat del bloc. Tinc moltes coses per explicar i m'agradaria deixar-ne constància per completar el bloc ja que l'he engegat, però segurament ho deixaré per a més endavant. Els últims dies del viatge seran a Seattle, on tinc previst arribar aquest dilluns.
dimecres, 22 de juliol del 2009
A punt d'arribar als 6.000km des de Calgary, Alberta, Canadà
Ho havia de fer. Em resultava irresistible. Tenia la frontera a tocar i l'havia de creuar. Calia fer honor al nom d'aquest bloc! Avui dormiré al Canadà i ho faré en un llit. En tot el viatge no havia estat tan cansat com avui. La nit passada vaig aconseguir dormir més del que em pensava però evidentment no he dormit d'una tirada tombat al seient del copilot del cotxe (no hi ha ni els pedals ni el volant que fan molta nosa per dormir).
Avui el dia ha estat forca llarg i els darrers quilòmetres fins a Calgary han estat durs. He hagut d'esforcar-me bastant per mantenir el tipus en una altre trajecte rectilini. L'invent del "cruise" per mantenir la velocitat fixa és molt pràctic, però és que entre això i les rectes de desenes i desenes de quilòmetres, et converteixes en un conductor passiu... sort de la ràdio! Quin gran invent. I sort de la música (Xavi, gràcies pels cd's!).
He creuat la "international border line" per un pas de muntanya del mateix Glacier. Sortint dels EUA, ja t'avisen amb un cartell que "no t'aturis". Els canadencs ho fan. Un policiam'ha fet les preguntes de torn: "què ve a fer al Canadà? Quants dies s'hi estarà? D'on ha tret un cotxe amb matrícula de Virginia? Quan l'ha de tornar? Porta armes? Productes químics? Fusta? (els preocupa la fusta per qüestions de contaminació medioambiental) Més de 10.000 dòlars en metàl.lic?" Un cop superat l'interrogatori s'ha endut el meu passaport per posar-hi el segell. L'home no s'aclarava; el meu passaport està expedit a Berlín, al segell d'entrada als EUA hi consta que vaig arribar-hi des de Frankfurt i li he dit que vivia a Barcelona perquè si li arribo a endosar el tema de Brussel.les potser ara estaria escrivint des d'Idaho i m'hauria sabut greu...
Un cop en territori canadenc he hagut de tornar a canviar el xip: les milles tornen a ser quilòmetres a l'europea i per tant les distàncies i les velocitats les indiquen en quilòmetres. A les autopistes et deixen anar a 110 i a les carreteres a 70, com a mínim pels trams que he fet a la província d'Alberta. Una cosa que em crida l'atenció a les carreteres d'aquest país és el fet que els vehicles no duen matrícula al davant. Demà intentaré preguntar a algun policia si no les troben a faltar. Suposo que els facilitaria la feina que els cotxes també es puguessin identificar per davant.
De les carreteres dels EUA, en canvi, m'han cridat l'atenció diverses coses que fa dies que vull escriure. La primera és la no obligatorietat del casc. La major part de motoristes porten, com a molt, un mocador lligat al cap. Alguns un casc que sembla més una gorra que una altra cosa i molt pocs duen casc integral. També m'ha cridat l'atenció els advertiments: "atropellar un treballador són 14 anys a la presó", "infraccions en zones en obres tenen el doble de penalització", etc. Més coses. Molts vehicles avancen per la dreta perquè molts d'altres no es posen a la dreta tot i que van més lents que la resta. Suposo que és per això que sovint uns cartells recorden al personal que va lent que utilitzin el carril de la dreta.
Parlant de trànsit, aprofito per deixar constància de la meva primera multa de trànsit als Estats Units. Tot va ocórrer abans d'ahir a Montana. Em dirigia a la ciutat d'Helena (la capital de l'estat), una ciutat amb només vint-i-cinc mil habitants! Un State Trooper em va detenir per excés de velocitat. Eren quarts de quatre de la tarda, queia un sol espatarrant i la carretera que em duia cap a Helena passant per Townsend era tan recta com deserta. L'efecte mirall a l'horitzó em va cridar l'atenció i vaig tardar a adonar-me que tenia un cotxe de policia fent-me llums al darrere. De fet, semblava una discoteca mòbil; llums blaus, vermells i blancs.
Em vaig atabalar una mica perquè no sabia on carai aturar-me. Vaig posar l'intermitent per a que aquell representant de la llei veiés que m'havia adonat de la seva presència. Vaig anar reduint la velocitat i em vaig aturar al marge de la carretera. "Do you want to spend the night in jail?", aquesta és la pregunta que va haver d'escoltar un bon amic en una situació semblant. Vaig comencar a preparar la millor de les meves cares de penediment.
El trooper Marvin Reddick va sortir del seu vehicle, es va atansar fins la meva finestra i em va saludar amablement. "Ja sap que anava més ràpid del permès?". "Ho dedueixo perquè m'ha aturat", li vaig dir i vaig afegir que segurament havia confós els quilòmetres amb les milles (no va colar, és clar). "Anava onze milles per damunt del permès i això és una infracció que a l'estat de Montana podem solucionar amb 40 dòlars. Li sembla un bon tracte?", em va dir. Li vaig dir que és clar que em semblava un bon tracte.
Em va proposar pagar-ho en efectiu, amb Visa o esperar que m'enviessin la multa. Vaig pensar que millor deixar-ho tot enllestit tenint en compte les circumstàncies. Li vaig donar els 40 dòlars i em va dir que de seguida em portava el rebut, que no em pensés el que es pensa la gent, que se'ls queda per a ell. El trooper Reddick em va confessar que pescava els conductors quan baixaven de la Interestate perquè acostumen a mantenir la velocitat un cop són a la Highway. Els polis tenen el cotxe amagat en un camí i quan et clitxen, surten darrere teu.
Val a dir que a Montana hi ha una sensibilització especial amb la seguretat viària, probablement per la perillositat de les seves carreteres de muntanya. Tant aquí com a Idaho unes creus blanques indiquen els indrets on s'han produit accidents mortals i la quantitat de creus que et vas trobant fan esgarrifar.
Un cop acabada la meva contribució a les arques públiques d'un estat que presumeix de tenir "el cel més gran", el senyor Reddick em va dir que tenia enveja perquè segurament jo ja havia vist més del seu país en tres setmanes que ell en tota la seva vida... Li vaig dir que no s'amoinés, que ni jo mateix m'acabava de creure que ja portava cinc-mil quilòmetres recorreguts per un país apassionant.
Tornant al present, és a dir al Canadà, demà al matí acabaré d'explorar Calgary, una ciutat que a les cinc de la tarda està deserta com he pogut comprovar avui. Ara que dic això, no us creureu què m'he trobat enmig d'aquesta "ciutat morta"! Una convenció d'indis canadencs! Suposo que haver invocat els esperits indígens a través del bloc té les seves conseqüències perquè fa dies que tinc els indis per una banda o una altra. I poca broma. La convenció de "First Nations" com ells anomenen les seves tribus no era una cosa qualsevol. Havien de decidir qui seria el "gran cap" per representar els interessos dels indis canadencs davant el govern del país.
No tinc esma per continuar escrivint, tot i que tinc mil coses per escriure. I molt menys per penjar fotos. Ho hauré de fer en retrospectiva per variar...
Avui el dia ha estat forca llarg i els darrers quilòmetres fins a Calgary han estat durs. He hagut d'esforcar-me bastant per mantenir el tipus en una altre trajecte rectilini. L'invent del "cruise" per mantenir la velocitat fixa és molt pràctic, però és que entre això i les rectes de desenes i desenes de quilòmetres, et converteixes en un conductor passiu... sort de la ràdio! Quin gran invent. I sort de la música (Xavi, gràcies pels cd's!).
He creuat la "international border line" per un pas de muntanya del mateix Glacier. Sortint dels EUA, ja t'avisen amb un cartell que "no t'aturis". Els canadencs ho fan. Un policiam'ha fet les preguntes de torn: "què ve a fer al Canadà? Quants dies s'hi estarà? D'on ha tret un cotxe amb matrícula de Virginia? Quan l'ha de tornar? Porta armes? Productes químics? Fusta? (els preocupa la fusta per qüestions de contaminació medioambiental) Més de 10.000 dòlars en metàl.lic?" Un cop superat l'interrogatori s'ha endut el meu passaport per posar-hi el segell. L'home no s'aclarava; el meu passaport està expedit a Berlín, al segell d'entrada als EUA hi consta que vaig arribar-hi des de Frankfurt i li he dit que vivia a Barcelona perquè si li arribo a endosar el tema de Brussel.les potser ara estaria escrivint des d'Idaho i m'hauria sabut greu...
Un cop en territori canadenc he hagut de tornar a canviar el xip: les milles tornen a ser quilòmetres a l'europea i per tant les distàncies i les velocitats les indiquen en quilòmetres. A les autopistes et deixen anar a 110 i a les carreteres a 70, com a mínim pels trams que he fet a la província d'Alberta. Una cosa que em crida l'atenció a les carreteres d'aquest país és el fet que els vehicles no duen matrícula al davant. Demà intentaré preguntar a algun policia si no les troben a faltar. Suposo que els facilitaria la feina que els cotxes també es puguessin identificar per davant.
De les carreteres dels EUA, en canvi, m'han cridat l'atenció diverses coses que fa dies que vull escriure. La primera és la no obligatorietat del casc. La major part de motoristes porten, com a molt, un mocador lligat al cap. Alguns un casc que sembla més una gorra que una altra cosa i molt pocs duen casc integral. També m'ha cridat l'atenció els advertiments: "atropellar un treballador són 14 anys a la presó", "infraccions en zones en obres tenen el doble de penalització", etc. Més coses. Molts vehicles avancen per la dreta perquè molts d'altres no es posen a la dreta tot i que van més lents que la resta. Suposo que és per això que sovint uns cartells recorden al personal que va lent que utilitzin el carril de la dreta.
Parlant de trànsit, aprofito per deixar constància de la meva primera multa de trànsit als Estats Units. Tot va ocórrer abans d'ahir a Montana. Em dirigia a la ciutat d'Helena (la capital de l'estat), una ciutat amb només vint-i-cinc mil habitants! Un State Trooper em va detenir per excés de velocitat. Eren quarts de quatre de la tarda, queia un sol espatarrant i la carretera que em duia cap a Helena passant per Townsend era tan recta com deserta. L'efecte mirall a l'horitzó em va cridar l'atenció i vaig tardar a adonar-me que tenia un cotxe de policia fent-me llums al darrere. De fet, semblava una discoteca mòbil; llums blaus, vermells i blancs.
Em vaig atabalar una mica perquè no sabia on carai aturar-me. Vaig posar l'intermitent per a que aquell representant de la llei veiés que m'havia adonat de la seva presència. Vaig anar reduint la velocitat i em vaig aturar al marge de la carretera. "Do you want to spend the night in jail?", aquesta és la pregunta que va haver d'escoltar un bon amic en una situació semblant. Vaig comencar a preparar la millor de les meves cares de penediment.
El trooper Marvin Reddick va sortir del seu vehicle, es va atansar fins la meva finestra i em va saludar amablement. "Ja sap que anava més ràpid del permès?". "Ho dedueixo perquè m'ha aturat", li vaig dir i vaig afegir que segurament havia confós els quilòmetres amb les milles (no va colar, és clar). "Anava onze milles per damunt del permès i això és una infracció que a l'estat de Montana podem solucionar amb 40 dòlars. Li sembla un bon tracte?", em va dir. Li vaig dir que és clar que em semblava un bon tracte.
Em va proposar pagar-ho en efectiu, amb Visa o esperar que m'enviessin la multa. Vaig pensar que millor deixar-ho tot enllestit tenint en compte les circumstàncies. Li vaig donar els 40 dòlars i em va dir que de seguida em portava el rebut, que no em pensés el que es pensa la gent, que se'ls queda per a ell. El trooper Reddick em va confessar que pescava els conductors quan baixaven de la Interestate perquè acostumen a mantenir la velocitat un cop són a la Highway. Els polis tenen el cotxe amagat en un camí i quan et clitxen, surten darrere teu.
Val a dir que a Montana hi ha una sensibilització especial amb la seguretat viària, probablement per la perillositat de les seves carreteres de muntanya. Tant aquí com a Idaho unes creus blanques indiquen els indrets on s'han produit accidents mortals i la quantitat de creus que et vas trobant fan esgarrifar.
Un cop acabada la meva contribució a les arques públiques d'un estat que presumeix de tenir "el cel més gran", el senyor Reddick em va dir que tenia enveja perquè segurament jo ja havia vist més del seu país en tres setmanes que ell en tota la seva vida... Li vaig dir que no s'amoinés, que ni jo mateix m'acabava de creure que ja portava cinc-mil quilòmetres recorreguts per un país apassionant.
Tornant al present, és a dir al Canadà, demà al matí acabaré d'explorar Calgary, una ciutat que a les cinc de la tarda està deserta com he pogut comprovar avui. Ara que dic això, no us creureu què m'he trobat enmig d'aquesta "ciutat morta"! Una convenció d'indis canadencs! Suposo que haver invocat els esperits indígens a través del bloc té les seves conseqüències perquè fa dies que tinc els indis per una banda o una altra. I poca broma. La convenció de "First Nations" com ells anomenen les seves tribus no era una cosa qualsevol. Havien de decidir qui seria el "gran cap" per representar els interessos dels indis canadencs davant el govern del país.
No tinc esma per continuar escrivint, tot i que tinc mil coses per escriure. I molt menys per penjar fotos. Ho hauré de fer en retrospectiva per variar...
PD. Nit superada
El sac de dormir i el seient abatible m'han "salvat" la nit. És clar que un llit no hauria estat el mateix, però sense en Gregor Samsa a dins...
dimarts, 21 de juliol del 2009
Sense llit però amb internet
Cal veure-ho per creure-ho. Estic en un aparcament de cotxes compartit entre la cadena de motels "Super 8" i diverses superfícies comercials d'un poble situat allà on nostre senyor va perdre les espardenyes, és a dir a Cut Bank. Això és un poble de mala mort situat a les portes de la reserva índia de Blackfeet, la qual està repartida entre l'estat de Montana i la província canadenca d'Alberta. Avui la improvisació no ha funcionat.
Quan he sortit del Parc Nacional de Glacier m'he trobat amb preus impossibles als hotels i motels colindants i m'he vist obligat a allunyar-me. El problema és que just al costat del parc hi ha la reserva i, com ja he explicat en un altre post, una reserva és un lloc dessolat, a Nebraska, a Dakota i a Montana.
Avui he tornat a veure la misèria de l'altre dia. Això és el més semblant als campaments gitanos que recordo que hi havia hagut a Barcelona fa anys. La diferència és que són campaments a base de caravanes al mig del no res. Quan pugui en penjaré fotos. La qüestió és que Cut Bank és el primer lloc que he trobat amb les cadenes de motels de carretera que he anat veient fins ara i que són acceptables qualitat-preu. Però estan tots ocupats!
En una sortida del poble he trobat un motel de l'estil Norman Bates i he demanat una habitació. Baratíssim, tant, que he preferit dormir al cotxe tot i que l'he pagat. Quan m'he adonat que l'habitació era plena d'escarabats morts (i algun de no tan mort), ja m'he fet una mica enrere, però he decidit anar a comprar insecticida a un hipermercat que tancava a les onze de la nit. Després d'aplicar els 4 dòlars que he pagat pel pot d'insecticida he pensat que podria dormir tranquil, però al cap d'una estona he vist un company d'habitació no desitjat passejant-se per damunt del llit i aleshores m'he rendit.
He recollit, he agafat el cotxe i aquí estic, aparcat davant d'un Super 8 que tenen wifi gratis sense password i almenys puc escriure aquest post mentre no agafo el son. Espero poder dormir una mica. De moment sembla difícil entre la llum ataronjada dels fanals de l'aparcament i el soroll que fan els motors refrigeradors de l'hipermercat.
Ep! Tot això després d'un dia espectacular al Glacier que ja explicaré en un post monogràfic sobre paisatges que tinc en ment. Llàstima que porto una càmera de joguina i que tampoc sóc un gran fotògraf... Demà al matí tornaré al Glacier per una altra carretera i entraré al Canadà. Serà el moment de decidir si faig la ruta canadenca per arribar a Seattle la setmana que ve (és a dir passant per Vancouver) o si torno a entrar als Estats Units baixant tot Idaho, entrant a Oregon i acabar pujant a Seattle per la costa del Pacífic. S'accepten suggeriments.
Quan he sortit del Parc Nacional de Glacier m'he trobat amb preus impossibles als hotels i motels colindants i m'he vist obligat a allunyar-me. El problema és que just al costat del parc hi ha la reserva i, com ja he explicat en un altre post, una reserva és un lloc dessolat, a Nebraska, a Dakota i a Montana.
Avui he tornat a veure la misèria de l'altre dia. Això és el més semblant als campaments gitanos que recordo que hi havia hagut a Barcelona fa anys. La diferència és que són campaments a base de caravanes al mig del no res. Quan pugui en penjaré fotos. La qüestió és que Cut Bank és el primer lloc que he trobat amb les cadenes de motels de carretera que he anat veient fins ara i que són acceptables qualitat-preu. Però estan tots ocupats!
En una sortida del poble he trobat un motel de l'estil Norman Bates i he demanat una habitació. Baratíssim, tant, que he preferit dormir al cotxe tot i que l'he pagat. Quan m'he adonat que l'habitació era plena d'escarabats morts (i algun de no tan mort), ja m'he fet una mica enrere, però he decidit anar a comprar insecticida a un hipermercat que tancava a les onze de la nit. Després d'aplicar els 4 dòlars que he pagat pel pot d'insecticida he pensat que podria dormir tranquil, però al cap d'una estona he vist un company d'habitació no desitjat passejant-se per damunt del llit i aleshores m'he rendit.
He recollit, he agafat el cotxe i aquí estic, aparcat davant d'un Super 8 que tenen wifi gratis sense password i almenys puc escriure aquest post mentre no agafo el son. Espero poder dormir una mica. De moment sembla difícil entre la llum ataronjada dels fanals de l'aparcament i el soroll que fan els motors refrigeradors de l'hipermercat.
Ep! Tot això després d'un dia espectacular al Glacier que ja explicaré en un post monogràfic sobre paisatges que tinc en ment. Llàstima que porto una càmera de joguina i que tampoc sóc un gran fotògraf... Demà al matí tornaré al Glacier per una altra carretera i entraré al Canadà. Serà el moment de decidir si faig la ruta canadenca per arribar a Seattle la setmana que ve (és a dir passant per Vancouver) o si torno a entrar als Estats Units baixant tot Idaho, entrant a Oregon i acabar pujant a Seattle per la costa del Pacífic. S'accepten suggeriments.
diumenge, 19 de juliol del 2009
Els nadius americans, un episodi trist
Potser perquè no ha estat una experiència especialment alegre, potser per això fins ara no he escrit res sobre els nadius nord-americans. Els homes i les dones que un dia van poblar el territori que actualment ocupen els Estats Units d'Amèrica i el Canadà. Sioux (Lakota, Dakota, Oglala...), Navajos, Cheyennes, Cherokees, Apaches, etc.
Totes aquelles tribus que tenien el sol com a Déu i lanatura com a religió van quedar reduides a cendres i
tan sols la seva rendició i una mínima misericòrdia per part dels colonitzadors van permetre'n la supervivència d'uns pocs. Aquells indis van haver d'acceptar un procés d'assimilació. Un procés humiliant en què es van veure obligats a acceptar les barres i les estrelles d'una nova nació que havia nascut sobre la seva terra.
A Santée vaig veure els primers Sioux del meu viatge. Pobresa absoluta. Un tros de tercer món a les entranyes de la primera potència mundial. Vaig trobar-me de cara amb la tribu dels Oglala-Lakota-Sioux en una Nebraska que em va sorprendre gratament per la bellesa del seu paisatge, al sud del riu Missouri. Des de Sioux Falls en direcció oest, a contracorrent d'un dels tres rius més grans del país. Un gegant d'aigua, un riu que sembla un mar en moviment.
De Nebraska vaig entrar a una reserva índia de Dakota del Sud. Allà, a tocar de les "males terres" o Badlands, una nova trobada amb els mateixos Sioux. La cruesa de les imatges anava en augment. Un paisatge àrid, una vegetació escassa i tota l'aigua del Missouri s'havia convertit en un riu de llagostes que anaven esclafant-se contra la finestra del cotxe. Vaig baixar a fer fotografies i al meu pas s'obria un núvol de llagostes que m'obrien camí. Eren de la mida d'una agulla d'estendre.
Vaig anar directe a Wounded Knee, l'indret on va tenir lloc una de les últimes massacres d'indis. Allà, el Setè de Cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units va acarnissar-se amb un poblat de Sioux, entre els quals hi havia el mateix "Sitting Bull", l'home que apareix a la part superior dreta d'aquest bloc. La massacre de Wounded Knee (finals del segle XIX) és un dels episodis més vergonyosos de la història dels EUA. El cementiri de Wounded Knee és dalt d'un turó i les males herbes tapen bona part de les tombes. El president Barack Obama va visitar-lo quan encara era candidat en un gest d'aproximació als "native american". D'altres presidents demòcrates, com Bill Clinton o el mateix John Fitzgerald Kennedy també ho van fer. Mai un president republicà s'ha dignat a trepitjar Wounded Knee. Els Bush no podrien suportar l'ambient que s'hi respira. L'infern de Wounded Knee és un lloc amb més morts que vius.A peu de carretera dues barraques construides amb quatre troncs sobr els quals hi reposen fulles de pi seques fan de quiosc improvisat d'unes índies que es dediquen a vendre bracalets i collars. S'hi aturen quatre cotxes comptats, els quatre que passen per allà. Pocs turistes passen per Wounded Knee. Queda massa apartat de tot.
Vaig atancar-me a un dels "quioscos". Una àvia Oglala-Lakota i la seva néta es refugiaven del sol que cremava sobre aquell desert. Vam comencar a parlar. Em va demanar d'on era. No havia sentit mai a parlar de Barcelona, però em va dir que tenia una filla a Suècia. Europa és una mateixa cosa per a molts americans, com també ho és Amèrica per a molts europeus, no ens enganyem. Aquella dona va comencar a explicar-me la història de Wounded Knee des d'un punt de vista molt personal. La història oficial jo l'acababa de llegir en un cartell oficial descolorit pel sol que estava situat a la carretera. Es va posar a plorar i a mi se'm va fer un nus a la gola. De debò que és veure-ho per creure-ho. I salvant les distàncies, els catalans ens podem identificar fàcilment amb les històries de pobles que han estat oprimits i perseguits. El dolor és tan gran que la dona em va explicar que a la nit, mentre sopen dins la seva caravana, deixen una mica de menjar a fora per als esperits de Wounded Knee. Em va dir que la nena primer tenia por dels esperits, però ara ja ho entén. També em va dir que la misèria dels propis indis es pot veure en les moltes mares que ronden els catorze anys que hi ha a la reserva. Un desastre social.
Mentre parlàvem va arribar una auto caravana gegant (de la mida d'un autobús), una cosa molt habitual quan circules per les carreteres d'aquest país. De dins en van sortir un avi, una àvia, una mare, un pare i tres fills. Tots blancs. Era extranya aquella visita i el misteri es va resoldre de seguida quan el pare va demanar la dona índia per una tomba. Eren descendents d'un soldat del Setè de Cavalleria mort a la massacre. Val a dir que en el caos de Wounded Knee, als soldats ianquis se'ls va descontrolar tant la cosa que a banda de matar centenars de dones, nens i homes indis, també van matar alguns dels propis soldats amb el foc creuat dels canons de repetició que encerclaven el poblat Sioux.
Dos nois indis van acompanyar la nombrosa família al cementeri. Em vaig afegir a la comitiva a una distància prudent. Un cop dalt vaig fer el meu paper de fotògraf familiar, una tasca que practico gairebé a tots els llocs turístics per on passo. Ofereixo a la gent fer-los la foto per a que hi puguin sortir tots i, de vegades, els demano a canvi que me'n facin una a mi. Es van fer la foto amb els dos indis, que després els van demanar diners. Els indis americans s'han convertit en gent pobra i marginada que viuen en uns territoris anomenats reserves. A les reserves poden fer i desfer una mica a la seva manera, sobretot en qüestions fiscals, però de poc els serveix. Algunes reserves arriben a tenir fins a un 95% d'atur. Fa esgarrifar. La major part d'ingressos dels indis sorgeix dels Casinos que gestionen, especialment al voltant de Rapid City, a Dakota del Sud. Vaig preferir no trepitjar-ne cap perquè ja en tenia prou de tanta misèria i només em faltava veure més degradació d'un poble que gairebé ho ha perdut tot.
A uns cinquanta quilòmetres a l'oest de Rapid City, ves per on, s'hi troba el Mount Rushmore, la muntanya sobre la qual s'hi van esculpir els rostres de quatre presidents dels EUA: George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. Es tracta d'un monument descomunal que els nord-americans més patriotes visiten amb orgull.
El cas és que els indis, amb la col.la boració d'alguns blancs compro mesos amb la seva causa, van comencar a aixecar el seu propi monument uns quilòmetres més enllà.A l'altra banda dels Black Hills s'hi troba "Crazy Horse", la silueta del Sioux del mateix nom esculpida també en una muntanya. De fet, la muntanya està prenent la forma de "Crazy Horse" disparant el seu arc dalt d'un cavall. Quan estigui acabat serà el monument més gran del món.
Per l'orgull dels indis, un cop deixem enrere Dakota del Sud i ens endinsem a Wyoming, encara més a l'oest, trobem un completíssim museu dedicat a Buffalo Bill a la ciutat de Cody.
El complex Buffalo Bill és un centre molt interessant que repassa la vida de l'aventurer més famós del "far west", però que també dedica un espai importantíssim a l'entorn natural de la zona, especialment al Parc Nacional de Yellowstone, i també inclou una secció dedicada als indis i als expedicionaris Lewis and Clark. Són moltes coses a explicar, però em quedo amb la imatge d'un Lakota convertit en oficial de l'exèrcit saludant la bandera de barres i estrelles. Una imatge que penja al museu dels indis. Dubto que faci gaire gràcia a molts d'ells.Aquest post retrospectiu l'he escrit des d'un motel a pocs quilòmetres de Bozeman (Montana) després d'haver estat tot el dia a Yellowstone. Volia quedar-m'hi una altra nit, però els problemes per trobar una habitació a un preu raonable m'han fet canviar de plans. (Només m'oferien habitacions "king size" amb tres llits, cuina i tralalà. Res per a una persona sola! Ja sóc a Montana amb la intenció de visitar les Rocky Mountains del nord. Estic pensant en fer una incursió al Canadà...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
